Dilluns, 4.1.2010 | 16:15h

‘Donde viven los monstruos’, un lúgubre conte infantil

Monstres monstruosament tristos i un nen incontrolable i desorientat són els protagonistes d’un clàssic conte infantil nord-americà escrit per Maurice Sendak que el director Spike Jonze ha decidit portar a la gran pantalla. Una història de difícil digestió i més adulta del que sembla per intentar explicar als més petits que la felicitat absoluta no existeix.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

La felicitat és efímera i sembla que la tristesa i la resignació acostumen a guanyar la batalla. Mantenir la família unida és un repte complicat, però l’amor ha de prevaler per sobre de tot. Max plora, els monstres ploren i nosaltres plorem també. Aquest podria ser el resum del lúgubre conte -adaptació del llibre infantil nord-americà ‘Where the wild things are’ (1963), de Maurice Sendak-: ensenyar als nens sobre la tristesa. No és un relat feliç, tot i viure moments bells, i l’estrena del film durant aquestes dates nadalenques confon i em fan pensar en si, realment, les distribuïdores veuen les pel·lícules abans d’estrenar-les.

Max viu amb la seva mare, divorciada del seu pare, i la seva germana. És un nen amb molta imaginació, i sol passar temps sense companyia, car la seva mare està molt ocupada treballant per treure’ls endavant; la seva germana és una adolescent, que com tots els d’aquesta edat, només pensa en les seves coses. Una nit, en Max es baralla amb la seva mare i fuig de casa. Conduint una petita barca, arribarà a una misteriosa illa. Allà hi viu una petita comunitat de monstres que volen un rei que els ajudi a superar la immensa tristesa amb la que viuen.

El director, Spike Jonze, ha esperat set anys per a fer la seva reaparició. Considerat com un creador indie, en les seves anteriors pel·lícules (‘Cómo ser John Malkovich’, ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’) ja despuntava amb un univers molt personal però accessible a tothom. Acostumat a treballs gens fàcils, Jonze imprimeix en aquest film una patina de desencant i melancolia, constant en les seves altres produccions. Tot i portar a la gran pantalla amb molta cura i encant aquest conte, Jonze té un passat com a director de videoclips, i si en altres treballs seus ho havia aconseguit amagar, aquí sembla que dóna a conèixer aquesta faceta més del que seria acceptable, amb una banda sonora massa carregada de cançons indies. Malgrat tot, el director demostra una profunda sensibilitat al narrar la historia.

El nen, en Max (Max Records), el protagonista absolut, almenys humà, és un personatge difícil. Les seves reaccions són desmesuradament infantils –i de malcriat- tenint en compte al públic al que va dirigit el film, més aviat adult. La mare (Catherine Keener), apareix només al principi i al final, però l’actriu, que ja havia treballat amb Jonze a ‘Cómo ser John Malkovich’, sap imprimir al seu efímer personatge la força necessària que necessita dins la història i per a que entenguem el pes que té dins la vida d’en Max. Com a curiositat cal dir que les veus dels monstres són d’actors com James Gandolfini, Forest Whitaker, Catherine O’Hara i Chris Cooper.

‘Dónde viven los monstruos’ és un film difícil de catalogar i de digerir. Les idees preconcebudes no ajudaran a entendre’l; tot és molt més del que sembla. Tot i que el resultat és més que notable, hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar i que és complicat d’explicar. Hi ha una barrera entre l’espectador i l’univers d’en Max difícil de traspassar, ja sigui pel món fictici, l’acumulació d’emocions, o el final, més obert que tancat, més amarg que dolç.

1160 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘Donde viven los monstruos’, un lúgubre conte infantil