Divendres, 29.1.2010 | 11:45h

‘Sherlock Holmes’, el germà secret de Jean-Claude Van Damme

Guy Ritchie és Guy Ritchie. Tots sabem el que això implica. Que s’hagi atrevit a manipular, i recuperar per les masses, un personatge clàssic i híper carismàtic com el que va inventar Sir Arthur Conan Doyle té mèrit. Ara bé, si en nom de la modernitat, la re-invenció i la originalitat es perverteix l’essència del personatge, tot plegat deixa de convertir-se en un homenatge o un intent d’apropiació i revisió conceptual per esdevenir poc menys que un film per ‘menja-crispetes’ que no han llegit mai res sobre el detectiu. Això sí, la pel·lícula entreté. I molt.

( 1 vot )

Carregant...

No farem aquí una revisió a fons del que és i representa el detectiu més famós del món (amb el perdó d’Hercules Poirot, d’Agatha Christie). Només us aconsello que llegiu, si no ho heu fet mai, algun dels llibres que va escriure Sir Arthur Conan Doyle, o que en reviseu la història que més us va agradar. Impregneu-vos, doncs, de l’ambient del Londres victorià, endinseu-vos en les ments criminals més recargolades, perverses i originals, acompanyeu a en Holmes i en Watson en aventures on tot és misteri, deducció i batec de neurones. Després, agafeu tot això, feu-ne un plec, i guardeu-ho en un calaix del vostre cervell, perquè el ‘Sherlock Holmes’ de Guy Ritchie es força –per no dir molt- diferent: en Holmes practica, com a passatemps, és clar, la lluita full-contact, ha tingut una amant, porta ulleres de sol, i sembla estar al·lucinat la major part del temps. I la cosa continua.

Comencem el film amb en Watson (Jude Law) mudant-se amb la seva promesa i enfrontant-se al boicoteig de la seva relació per part d’en Sherlock Holmes (Robert Downey Jr.). Els dos acaben d’atrapar a un perillós criminal (Mark Strong) que es condemnat a morir a la forca. Dies més tard de la seva mort, aquest assassí ressuscita (pressuntament). A més, una antiga amant (Rachel McAdams) de’n Holmes (¿!- el Holmes de Conan Doyle mai havia sentit cap inclinació sexual per ningú, home o dona) apareix per demanar-li ajuda. I ja tenim la troca embolicada per la resta de la pel·lícula.

La trama principal, la d’investigar com ha pogut ressucitar aquell home i que es porta entre mans, és molt senzilla i està mal construïda. Els elements fantàstics no han funcionat mai en una història de detectius, perquè en el fons saps que tot allò es mentida i que ho acabaran per descobrir, per tant, part de l’efecte sorpresa mort només començar. Molta lluita i cop de puny. Massa. En Holmes sembla el germà secret de Jean Claude Van Damme. La resolució de tot plegat al final del film… fa pudor: tot molt recargolat, precipitat i de difícil digestió. Coherent? Pfffsé. Dues sub-trames més completen “el drama”: la del prometatge de Watson (la més còmica) i la de la seva amant (la més… poc creible).

Aturem-nos, doncs, en aquesta última, perquè la d’ells dos funciona de meravella i demostren una gran química. Els neòfits no hauran notat res, però els seguidors de Sherlock Holmes (entre els que em trobo) hem sofert un atac de nervis amb el personatge d’Irene Adler més que amb el del propi Holmes, que ja és dir. Irene Adler ha estat l’única dona que ha aconseguit descobrir els plans d’en Holmes. A Escándalo en Bohemia, Irene Adler fuig abans d’ésser atrapada, i li envia una carta a en Holmes explicant-li com l’ha descobert. A partir d’aquell moment, i donada la dificultat de desemmascarar a en Holmes, cosa que ell mateix n’és conscient, Irene Adler es convertirà en “LA mujer” per a ell, un misogin acabat. La seva relació amb ella és de respecte i admiració. Res sexual i amorós. Tot el contrari del que es presenta al film. L’única dona interessant a l’alçada del detectiu i en Guy Ritchie destrossa el personatge, el fa miques i el dóna com a menjar als gossos. Així de clar. Ja que s’han inventat un dolent que no surt als llibres, podrien haver-se inventat un altre personatge femení i deixar la pobre Irene Adler en pau. A la pel·lícula la presenten com una busca-homes escurabutxaques, mentre que al llibre és una dama de dalt a baix… En fi.

La química entre Robert Downey Jr. i Rachel McAdams és nula i el personatge d’ella només serveix per introduir la nèmesis del detectiu, el professor Moriarty. Si Irene Adler no sortís, tot romandria igual.

Molt al contrari, en Watson és un dels millors encerts de la història. Trecant l’estereotip d’home grassonet i una mica soca és més proper al personatge que va crear Conan Doyle que qualsevol altre. Enhorabona per arriscar-se amb ell.

Per anar acabant, només dir que les interpretacions són més que correctes i que en moltes ocasions salven el film de ser un absolut guirigall. En Guy Ritchie va encertar escollint els actors, i suposo que l’estudi també escollint-lo a ell per dirigir si el que volien fer era guanyar diners per sobre de tot. És com veure ‘Snatch, cerdos i diamantes’, però més light, amb bastons, barrets i rellotges de butxaca. Molt ‘video-clipero’ tot plegat.

És entretinguda? Sí. Molt. Potser a vegades el millor que podem fer es desconnectar el cervell i gaudir de jocs de miralls com aquest.