Dimarts, 30.3.2010 | 19:45h

‘El concierto’, l’última oportunitat

Les bones comèdies franceses tenen un ‘no sé què’ que les fa especials. I les pel·lícules de l’est… són molt de l’est. En aquest cas, ‘El concierto’ és una barreja perfecte entre el savoir-faire del país gal i el duh rus. Un film lleuger i significatiu, amable i colpidor, les dues Europes juntes aplegades gràcies a les notes d’una melodia de Tchaikovsky.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

A l’època de Brezhnev, Andrei Filipov (Alexei Guskov) era el millor director d’orquestra de la Unió Sovètica i dirigia la del Bolshoi. Però en plena glòria, després de renunciar a separar-se dels seus músics jueus, entre els que es trobava el seu amic Sacha (Dimitri Nazarov), el van fer fora. Trenta anys després segueix treballant al Bolshoi… netejant. Una nit que Andrei es queda fins tard treballant el despatx del director troba un fax del parisenc Teatre de Châtelet convidant l’orquestra a donar un concert. De cop i volta, Andrei pensa: per què no reunir al seus antics companys músics, que ara viuen com poden, i portar-los a París fent-se passar per l’orquestra oficial? El moment que esperava des de feia tant de temps ha arribat.

La comicitat impregna tot el film: des del moment en què Andrei comença la recerca dels seus antics companys, passant per l’accidentat viatge a París fins al moment del concert. No obstant, sota la primera capa de somriures i rialles s’amaga una realitat gris i dolorosa: la d’un home que ha vist la seva vida trencada per una injustícia, la d’un grup de persones que per ser “diferents” van perdre el que més estimaven, la d’una societat que abandona a qui més la necessita, la d’un règim que pregonava la germanor i asfixià fins la mort, la d’un grup de vides marcades per sempre. La recerca del director d’un últim concert, d’una última melodia que pugui restablir el seu ordre personal, l’última interpretació del Concert per Orquestra i Violí de Tchaikovsy que va veure interrompuda fa trenta anys és l’estrella que guia al protagonista.

El cineasta d’origen romanès Radhy Mihaileanu, dirigeix amb pas ferm –o batuta ferma- un film que és com un glop d’aire fresc en la viciada cartellera plena de dragons, futurs post-apocalíptics, guerres i adolescents amb les hormones esbojarrades. És cert que els tòpics hi són presents: l’afició del russos per beure, els jueus negociant siguin on siguin, la violenta màfia russa, etc. S’han de prendre com caricatures de la realitat, ja que tots aquests “llocs comuns” donen un gran èmfasis còmic al film, proporcionant, per una altra banda, el contrapunt dramàtic a la realitat dels protagonistes. No espereu veure un film de denuncia social, tot i que el director pot haver basat part de l’essència de la pel·lícula en la seva fugida de Romania durant la dictadura del anys 80 de Ceauceascu. Una crítica al règim comunista i a la societat en general sí que impregna la pel·lícula, tot i que el missatge és esperançador: la visió del passat, tot i ser grisa i sorda, es pot convertir en una imatge present acolorida i plena de música.

No és un film per canviar el món, no ho és ni ho pretén. No és innovador ni revolucionari. És una història teixida d'històries, d'aquelles plenes de riures i de llàgrimes, i també plenes de charme.

922 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘El concierto’, l’última oportunitat