‘Kick-ass’, el que hauria de ser i no ha estat

 ‘Kick-ass’ és una pel·lícula pretesament freak i d’entreteniment alternatiu. Juga amb aquestes característiques per crear un efecte que resulta ser fals, ja que només es nodreix de tòpics superficials, no aprofundeix ni es mulla, i es recrea amb escenes de violència, que semblen estar fora d’ona respecte a l’edulcorada trama principal. Divertida, simpàtica i prometedora, una història per passar una bona estona, però decepcionant en quan profunditat de qualsevol tipus. Cal afegir que el còmic era millor. 

( no hi ha cap vot )

 Carregant...

La pel·lícula és de difícil crítica: la considerem com un nucli independent o l’hem de treballar comparant-la amb el còmic (guionitzat per Mark Millar i dibuixat per John Romita Jr.). Perquè, precisament, tot el que li manca al film per ser rodó i coherent ho tenen les vinyetes. Però comencem pel principi. Al film, la veu en off d’en Dave (totalment innecessària) ens presenta el seu món, el coneixem a ell i la seva família i amics, tot molt (massa) tòpic. El punt d’inflexió que fa que ens adonem que no estem davant d’un film convencional del tot (amics nerds que no lliguen, el protagonista enamorat d’una noia molt maca que no es fixa amb ell, etc.) és el primer enfrontament d’en Dave disfressat de superheroi contra uns delinqüents; les conseqüències de la baralla són completament lògiques en un món real. ‘Kick-ass’ prometia en aquest moment i també ho feia quan coneixem a dos personatges més: un pare (Nicolas Cage) i la seva filla d’onze anys (Chloe Moretz) amants ambdós de les armes i els ganivets, però amb una missió molt més consistent que la del protagonista (i que no s’explicarà aquí per no spoilejar). I encara ens vàrem il·lusionar més quan vam veure qui és el dolent: l’actor Mark Strong, que interpreta aquí a un cap de la mafia, acompanyat pel seu fill adolescent, que vol ser com ell costi el que costi, encarnat per l’innoblidable McLovinn de ‘Supersalidos’ (Christopher Mintz-Plasse). Durant uns instants ens creiem realment que estàvem davant una cosa diferent; malauradament, acabem la pel·lícula més consternats que de costum, perquè, sí, ens ho hem passat bé, però ens punxa l’anyorança del que no és i podria haver estat. I es que això que no sabem ben bé que és el que li manca, és el que trobem al còmic. Perquè la pel·lícula es situa en una franja intermitja entre la hiperviolència i el voler fer-la per un públic massiu atret per la promesa d’una història simpàtica de superherois nerds. El treball del director Matthew Vaughn neda entre dues aigües. La pel·lícula és entretinguda però no compleix amb la promesa original. Si bé és cert que és diferent, la veritat és que no ho és tant com diu ser-ho, ja que l’acció sí que és violenta, però la cruesa de les històries principals es perd, i sembla que falti, doncs, la nata, com a les Oreo, que uneixi ambdues parts. Personatges treballats amb gràcia però sense saber treure’ls tot el suc; una història simpàtica i animada, amb intenció de marcar la diferència, però amb falta de condiment. I amb un final molt diferent al del còmic, aquest últim molt més a to amb tota la història, força més fosca a les vinyetes que a la pel·lícula.

En definitiva, un bon producte d’entreteniment, un pèl diferent al que estem acostumats, però sense el ganxo del còmic i molt semblant a d’altres més enllà de la idea principal. 

4420 lectures       Cap comentari

Imprimir       Compartir       Enviar