‘Two lovers’ o paisatge intimista d’una dicotomia d’amor

En Leonard (Joaquin Phoenix) fa poc que ha tornat a la llar paterna. Deprimit per l'abandó de la seva promesa i patint un trastorn bipolar, intenta sortir endavant treballant en el negoci familiar i intentant curar el seu cor trencat. Un dia, gairebé al mateix temps, coneix la Sandra (Vinessa Shaw), dolça, tranquil·la, familiar i pacient, la filla d'un home de negocis que vol comprar la tintoreria del seu pare, i a la Michelle (Gwyneth Paltrow), la seva nova veïna, vital, intensa, problemàtica i dolorosament addictiva. Enamorat de les dues, si és que es pot estimar al mateix temps a dues persones, Leonard es veu aspirat per una sèrie de sentiments difícils de definir i per decisions externes que encarrilen la seva vida sense que pugui fer res per canviar-les.

El director James Gray compon una història clàssica, bella, trista i gris (i aquí aquest color perd qualsevol significat negatiu). Rodada la major part de nit, en un pis antic o en espais comuns i grisencs, 'Two lovers' sembla reivindicar les històries personals, amagades entre els plecs d'un llit o d'un rostre, sense grans pretensions, ni efectes especials, ni adrenalina, ni tan sols llàgrimes o rialles. Com anestesiats contemplem la progressió de Leonard, lluitant per sobreviure a si mateix, disposat a estimar una altra vegada. I, malgrat el seu discórrer pausat, entrem en un remolí de sentiments i emocions encontrades, que canvien d'un segon a un altre, fent-nos odiar, estimar i compadir els personatges gairebé al mateix temps.

La vida, l'amor, es compon d'una infinita gamma de grisos. James Gray explora alguns tons, quotidians, res estridents, però alhora impetuosos i descontrolats. En què pot desembocar estimar una dona terrenal i serena, i a una inaccessible i excessiva? No és només Leonard qui tria ... El món es mou al seu voltant i es resolen decisions que escapen de les seves mans.

Joaquin Phoenix demostra una vegada més que és un dels millors actors de la seva generació. Interpreta en Leonard amb una terrible humilitat, sense caure en cap dels extrems perillosos: molt afectat o massa inexpressiu. Situar-se en aquest "gris" convencent-nos del seu caràcter és una cosa summament difícil i de la que pocs en podrien sortir victoriosos. Ell és el veritable eix del film, els altres són satèl·lits que influeixen en la seva òrbita i que poden tombar-lo, elevar-lo fins estadis de felicitat absoluta o ofegar-lo en un mar (gris) de confusió, un mar al qual Leonard es dirigeix una i altra vegada per desaparèixer (literalment), un espai obert que es contraposa a la seguretat de la seva petita habitació i el seu petit món. Gwyneth Paltrow i Vinessa Shaw s'adapten perfectament als seus papers contraposats, sense arribar a coincidir mai són les dues cares d'una mateixa moneda, feta de ganes d'estimar i ser feliç. Cal destacar, també, el treball de la Isabella Rossellini com a mare d’en Leonard, preocupada pel seu fill, bolcada en la família i amb el desig que Leonard torni a trobar la felicitat. La seva composició de dona abnegada i amb l'única satisfacció que li proporciona l’organitzar petites festes a casa seva, ens desarma, amb la seva continguda soledat i impotència.

Una història senzilla d'una dicotomia d'amor, situada en escenaris quotidians, amb homes i dones quotidianes, i on es prenen decisions lògiques i insatisfactòries. Una història grisa, enorme, purament humana.