Divendres, 28.8.2009 | 21:15h

‘Anticristo’ o la bogeria de Lars von Trier

El director danès mortifica l’espectador amb una pel·lícula que ha dividit la crítica i el públic: és una obra mestra o una bogeria sense sentit? Partint del punt que sobre gustos no hi ha res escrit, ‘Anticristo’ es passa de rosca i enganya l’espectador amb una història que volent dir molt no diu res i juga amb un missatge desesperançador que arriba a ben poca cosa, ja que queda enterbolit per uns esdeveniments extrems. La realitat és que el film no deixa indiferent ningú.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Per començar, un missatge: els fans de les pel·lícules del director Lars von Trier com ‘Rompiendo las olas’, ‘Bailar en la oscuridad’ i ‘Dogville’ no estan preparats per veure el nou film del danès. Res del que havia fet abans augurava una història tan dolorosa, violenta i tèrbola. Von Trier va confessar que amb aquest film havia volgut exorcissar els seus dimonis després d’haver passat una depressió de dos anys. Malauradament, l’espectador haurà de carregar amb el dolor del director dies i dies en forma de malson.

L’excusa, és a dir, el fil conductor, se suposa, que és l’intent d’una parella de superar el dolor de la mort del seu fill petit fugint a una casa al bosc anomenada Edén. D’alguna manera, Von Trier intenta narrar el que sembla el descens als inferns de la parella, visquent-ho cadascú d’una manera diferent, però es perd en les formes en un va intent d’imprimir certa poesia en el que filma. No obstant, l’ull avessat copsa més tard del joc del cineasta, quan veu que tot és una excusa per portar-nos al límit (raó que esgrimeixen molts per defensar-la), un treball completament egòlatra sense un punt d’arribada clar, amb símbols confusos i ganes de fer-se notar. Fixeu-vos que constantment es parla del director i que, a aquestes alçades de la crítica, encara no s’ha dit res dels actors. Amb aquesta subtilitat, Von Trier és caàç de fer-nos participar al seu joc. Només dir de la interpretació que Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg són el matrimoni protagonista, ambdós acostumats a fer papers d’outsiders. La Gainsbourg va guanyar la Palma d’Or a la Millor Interpretació Femenina a l’últim Festival de Cannes. Després del calvari que va haver de passar ha estat una bona recompensa.

La dificultat de possar-se d’acord amb una persona que hagi gaudit del film és que Von Trier ha aconseguit imprimir una gran ambigüitat d’emocions a tota la història que no permet fer judicis categòrics sobre res. El film pot ser alhora el Ying i el Yang, la llum i la foscor, el dolor i el plaer, però el que sí que no posseeix és un camí cap a la redempció, perquè no hi ha perdó per a ningú, no hi ha Crist, només l’Antichrist.

Dir a mode de conclusió que la impressió al sortir de veure la pel·lícula és de repulssió i desconcert. Si és el que volia Von Trier, ho ha aconseguit. Però les formes l’han perdut, l’han convertit en una caricatura perversa de la subtilitat i de la poètica de les imatges. Només us puc dir que jutgeu vosaltres mateixos.

Estrenes de la setmana

L’estiu c’est fini i es comença a notar a la cartellera. No per la qualitat de les estrenes, però sí per la quantitat. ‘Mapa de los sonidos de Tokyo’ d’Isabel Coixet arriba a les nostres pantalles, acompanyada d’‘American Playboy’ amb Ashton Kutcher i Anne Heche; ‘Año Uno’ amb Jack Black i Michael Cera, ‘Expediente 39’ amb Renee Zellwegger, ‘Una mamá en apuros’ amb Uma Thurman i ‘Shorts. La piedra mágica’, una cinta infantil dirigida per Robert Rodríguez.

834 lectures

2 comentaris

Imprimir

Enviar

2 - David 31 d'agost de 2009, 22.32 h	Gran crítica sense por a quedar malament amb la secta pro Von Trier. Felicitats.
1 - Elbita Barcelona 31 d'agost de 2009, 12.35 h	Ya he visto UP y lloré como una magdalena al principio. Eres una crack!!!! Lo sabes, no? Besos wapa!

Mar Abella

‘Anticristo’ o la bogeria de Lars von Trier