Diumenge, 27.9.2009 | 20:30h

‘La clienta’, decepció rere decepció

No obstant tenir una premissa molt interessant, ‘La clienta’ es revela com una pel·lícula més aviat fluixa, sense un to clar i força confosa. Entre la dicotomia de discurs post-feminista i l’eterna recerca del príncep blau, el treball de la directora no acaba de convèncer i envia un missatge desconcertant.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

‘La clienta’ és Judith (Natalie Baye), una dona molt atractiva de 50 anys, presentadora d’un canal de venda a distància, que contracta regularment els serveis sexuals d’homes més joves. Així coneix a Patrick (Eric Caravaca), un noi que l’acabarà encantant i amb el que es trobarà assíduament. El jove, el nom real del qual és Marco, es prostitueix per pagar l’hipoteca de la perruqueria de la seva dona, a la que estima moltíssim, i que no sap a què es dedica realment.

El començament del film és prometedor: una dona atractiva que, per casualitats de la vida, ha acabat sense parella estable als 50 anys, però vol continuar gaudint del sexe, encara que sigui pagant. Igualment no té cap inconvenient en que la seva germana, realitzadora del programa televisiu (i directora de la pel·lícula –Josiane Balasko) en el que treballa, sàpiga que ho fa. No se sent orgullosa, però tampoc considera que sigui una cosa per amagar-se sota una pedra. Com deia, un principi prometedor, ja que s’atreveix a parlar d’un tabú que, fins i tot avui en dia, encara costa de trencar: la prostitució masculina i el desig sexual de les dones més enllà dels 50. El to del film és realment elegant, tenint en compte la temàtica, i juga molt encertadament amb els diferents estils de vida de la dona –amb un pis al centre, un treball estable i el que se sol dir ‘possibilitats’- i el noi –vivint a casa de la sogra en un barri marginal i treballant fent ‘xapusses’. No obstant, tota l’originalitat que semblava posseir al principi es va fonent, eclipsada per típic missatge de ‘les dones necessiten un home al seu costat’. No és la primera vegada que succeeix una cosa així. La sèrie ‘Sexo en Nueva York’ va tenir una evolució semblant; la van vendre com un producte sobre dones meravelloses i independents que no tenien por de gaudir del sexe i parlar-ne sense complexes, i va acabar convertida en una cursa per veure quan aquestes dones del segle XXI trobaven l’home de les seves vides.

És ben cert que intentar crear un producte d’aquests estil per dones és complicat, i no es pot fer imitant als homes perquè, en realitat, homes i dones som diferents (que no més o menys l’un de l’altre). En aquest cas, el plantejament de ‘La clienta’ és més que atractiu, però no aconsegueix enlairar-se del tot. La relació que s’estableix entre la clienta i el noi no acaba de convèncer ni s’acaba d’entendre. De la meitat del film fins al final, la història perd gasolina, es desaccelera i mort molt abans d’acabar, amb un final, per cert, completament desconcertant i estrafolari. El missatge global (si es que en té) és desconcertant. No se sap si la protagonista aposta per aquest tipus de vida perquè sí o perquè no pot fer-hi res més, si simplement es resigna i continua endavant, si realment vol algú a la seva vida… Acaba el film i no saps què has vist, si una comèdia agredolça, un drama amb tocs d’humor, o què. És un discurs feminista? És una altra pel·lícula d’aquelles en plan Disney? Res queda clar, com la vida mateixa; decepció rera decepció.

585 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘La clienta’, decepció rere decepció