Diumenge, 4.10.2009 | 13:15h

‘Los sustitutos’(Surrogates): entreteniment oblidable

Una pel·lícula sci-fi, més aviat fluixeta, que compleix amb el que promet, és a dir, ben poca cosa. Escenes d’acció a dojo, salts mortals, tecnología futurista i un missatge ben intencionat sobre la humanitat composen un film dirigit per Jonathan Mostow, que continua sumant treballs dolents.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Podria haver estat més. La idea era molt bona. En realitat, és l’adaptació d’un còmic de Robert Vendetti i Brett Weldele. Però hi ha projectes que no tenen sort. Amb mal peu va començar la pel·lícula en mans dels adaptadors del llibret al cine: Michael Ferris i John Brancato, els guionistes que van escriure per ‘Terminator 3: la rebelión de las máquinas’ i ‘Terminator Salvation’ (els ‘termineitistes’ diuen que és la pitjor amb diferència). No tenen gaire bona reputació, ells dos, en la indústria del cinema (perdó, del BON cinema) després d’ambdós films.

Com s’apuntava abans, la idea era bona (últimament, hi ha tantes bones idees que queden en no res...): les persones s’han acostumat, i prefereixen, viure les seves vides a través de ‘Los sustitutos’, unes màquines que els permeten “viure” i anar pel món sense tenir por de que els passi res i amb l’aspecte que sempre han volgut tenir –és a dir, que tots semblen models. Tot es complica quan el fill del creador dels “substituts” mor a través de la seva màquina, és a dir, que maten el seu “substitut” i ell a casa també mor. Mai havia passat això i es creia que era impossible. Dos detectius del FBI seran els encarregats d’investigar el cas, Greer (Bruce Willis) i Peters (Radha Mitchell), a través dels seus “substituts”.

La part més interessant del film, obviament, és que no tothom ha sucumbit al poder de les màquines, sinó que hi ha petits focus rebels d’humans que es neguen a viure a través dels “substituts” perquè consideren que no és una experiència real. Aquesta resistència no té el pes que hauria de tenir i no s’aprofundeix en la dicotomia d’aquests dos móns: el perfecte i el del dolor.

La història, que semblava molt interessant al principi, es va perdent en un seguit d’escenes d’acció i demostracions del que són capços de fer els “substituts”, és a dir, salts mortals i tal. La reflexió que vol aportar es queda en res. Sembla que la idea d’utilitzar les neurones ens fa pessigolles al cervell mentre veiem la pel·lícula, però és tan sols això: un pessigolleig.

Poc a dir del protagonista (absolut) del film: Bruce Willis. L’actor fa d’ell mateix, que ja se li dóna prou bé, i, per tant, no decepciona. El seu personatge té un passat desolador: la mort del seu fill petit en un accident de tràfic (tòpic, tòpic, tòpic). I amb prou feines parla amb la seva dona (més tòpic, encara). Aquesta és la dimensió humana més profunda que els guinonistes i el director han pogut imprimir en un personatge. Decepcionant.

L’acció es desenvolupa amb massa rapidesa al final de la pel·licula, com si tinguessin ganes d’acabar ja. I no sembla que tot plegat requereixi massa esforç.

Entretinguda? Sí. Però molt oblidable.

640 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘Los sustitutos’(Surrogates): entreteniment oblidable