Divendres, 16.10.2009 | 17:15h

‘Los límites del control’, 100% Jim Jarmusch

No apte per a tots els públics, no recomanada per ments tancades, racionals y simètriques. La nova història de Jim Jarmusch, com totes les altres, hauria de venir amb un prospecte de recomanacions y advertències de possibles efectes secundaris. Un altre llibret amb instruccions no estaria malament, però això aniria en contra de tot el que representa Jarmusch: subjectivitat, interpretació i buidatge i esquematització de la realitat.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Atenció. Aquest no és un film que es deixi veure fàcilment. Seria comprensible que algú decidís marxar de la sala del cinema (cosa que, efectivament, va succeir a la meva sessió). Dic que seria comprensible, però no recomanable. No perquè la conclusió sigui apoteòsica, o perquè existeixi un gir final impressionant, o perquè es descobreixi el sentit de tot –com si es tractés d’un Sant Greal. No. No és recomanable perquè probablement no veureu un film d’aquestes característiques, que funcioni, dic, enlloc. Jim Jarmusch és, a dia d’avui, l’estendard d’un cinema intimista, oníric, d’interrogants més que de respostes, d’infinites escales de grisos més que de colors purs i estridents, de sensacions, d’imatges de viatges –físics i mentals-, d’històries buides –i plenes- de significats, que no de sentits. Com si es tractés d’un pastís que veus, olores i, fins i tot, del que pots arribar-ne a sentir la calor, però no pots tastar-lo mai. Pots intuir quin gust té, la seva textura, però mai sabràs del cert què representa, quin és el seu sabor, en realitat, per a tu i per els altres. Perquè els films de Jim Jarmusch no són de veritats absolutes. No són ni tan sols de veritats. Són poesia, transició, somnis.

‘Los límites del control’ comença amb un home (Isaach de Bankolé) –rígid, inexpressiu, però hipnotitzant- que sabem que té un missió. No sabem quina, ni per a qui treballa, si es que treballa per algú. Només sabem que el seu objectiu és un secret. Aquest home sense nom s’anirà trobant amb personatges –qui són, què volen, per què, existeixen?- que el condueixen cap al seu destí. Les trobades es duen a terme a llocs comuns, gens inspiradors, fins i tot insípids, avorrits, però, alhora, semblen formar part d’un somni irrepetible, gràcies, entre d’altres, als acords de la guitarra de Jarmusch i les cançons de grup japonès Boris. Un home amb un violí (Luis Tosar) li parla sobre música, una dona nua (Paz de las Huertas) li parla sobre sexe, una dona rossa (Tilda Swinton) li parla sobre cinema, un home amb una guitarra (John Hurt) diserta sobre els falsos bohemis, un mexicà (Gael García Bernal) li parla sobre els límits entre els miratges i la realitat.

“No habla usted español, ¿verdad?”, amb aquesta frase comencen totes les converses, més aviat monòlegs, d’aquests personatges. L’acció, com es pot deduir de la frase iniciàtica, doncs, passa a Espanya, a cavall entre Madrid, Sevilla y Almería. Un viatge mental i físic, que comença als lavabos d’un aeroport i acaba al mateix lloc.

La missió, no el trajecte, això, l’intent de descobrir què ha de fer, no és més que un McGuffin de cinema noir, perquè l’objecte realment interessant, si se’n pot dir així, és el viatge, la reflexió, la imatge per la imatge, la poesia per la poesia.

Una delicatessen classificable només sota el seu propi gènere, de gust estrany, encisador, com un mag, com un encantador de serps.

650 lectures Comentaris

Un comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘Los límites del control’, 100% Jim Jarmusch