Diumenge, 25.10.2009 | 13:00h

‘(500) días juntos’, la sorpresa romàntica

En un panorama cinematografo-romàntic desolador arriba un film “diferent” que, tot i jugar amb els tòpics de l’amor (amb Shakespeare i Disney està tot inventat), s’alça d’entre els altres treballs per la seva manera entretinguda de narrar, pel final contrari al conte de fades de sempre, per les modernes referències musicals, per les divertides picades d’ull al cinema clàssic i per un missatge que qualsevol col·lega ha donat a un altre en alguna ocasió “Supera-ho. Hi ha més peixos al mar”.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Al començament de ‘(500) días juntos’, el narrador –una veu en off força prescindible- ja ens adverteix que és una història de “noi-coneix-noia”, però que, malauradament, no és una història d’amor. Al menys no ho és per a una de les parts implicades. El principi del film és en realitat el final: sabem que el noi i la noia no acabaran junts. A partir d’aquí, l’acció transcorre donant salts en el temps. Tornem al dia 1, quan en Tom (Joseph Gordon-Levitt), un arquitecte frustrat que treballa escrivint targetes de felicitació, coneix la Summer (Zooey Deschanel), la nova secretària del seu cap. A partir d’aquí veurem com s’estableix una relació entre ells al mateix temps que anem endavant i endarrere en la línia cronològica veient els primers símptomes d’esgotament de la relació i “patim” amb Tom intentant superar la separació de Summer.

‘(500) días juntos’ és un treball refrescant, una poció per enamorats i desenamorats que odien les pel·lícules convencionals del gènere. Què passaria si creguessis fermament en el destí, en l’amor a primera vista, en les ànimes bessones, però la que creus que és la teva mitja taronja en realitat ho fos d’una altra persona?

Partint de la base que tot està inventat, la simpàtica història de l’enamorament de Tom i el desanamorament de Summer deixa un bon sabor de boca. Almenys no ofèn ni tracta l’espectador com un descerebrat, que ja és d’agrair. Plena de referències musicals modernes –Carla Bruni, la sintonia de ‘El coche fantástico’, The Smiths, Bruce Springsteen, l’obsessió de la noia amb Ringo Starr- i amb alguns petits homenatges al cinema clàssic –com ‘El séptimo sello’, per exemple-, l’espectador es compenetra plenament amb l’acció i amb els personatges. Al menys amb el de Tom. Perquè el personatge de la Summer acaba semblant-nos odiós. El problema rau en que dubtem de si aquesta és la intenció del guió o, en realitat, és Zooey Deschanel, que tot i gaudir d’una gran química amb el protagonista, no aconsegueix arribar a un treball qualitatiu al mateix nivell que Josep Gordon-Levitt. Els altres personatges satèl·lits de la història són els dos millors amics de Tom i la seva germana petita, més emocionalment emancipada que ell. Pocs personatges per una història que no en necessita més i que sap donar-nos la dosis de cadascun d’ells en la seva justa mesura.

Pot pecar a vegades de ser massa “wannabe-indie”, però no és ni tan pretensiosa ni tan ambiciosa com ‘Juno’, una de les últimes pel·lícules romàntiques de referència.

‘(500) días juntos’ és la comèdia romàntica de l’any: intel·ligent, agredolça i simpàtica, l’alternativa perfecta pels escèptics (i esperançats) de l’amor.

679 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘(500) días juntos’, la sorpresa romàntica