Dilluns, 9.11.2009 | 22:00h

‘El imaginario del Dr. Parnassus’, caòtica i espectacular

Excessiva, desmesurada i brillant. El nou treball de Terry Gilliam llueix per totes bandes. Amb l’estil propi de l’ex Monty Python, ‘El imaginario del Dr. Parnassus’ és una oda a la tirania de la imaginació. Mai abans realitat i somnis, tangibilitat i esperança s’havien apropat amb més força. El bé i el mal es confonen en un conte tradicional però modernitzat, on ningú és el que sembla i el que sembla real no és veritat.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

El Dr. Parnassus (Christopher Plummer) fuig voltant el món amb la seva trouppe: la seva filla (Lily Cole), un nan (Verne Troyer) i un jove ajudant enamorat de la noia (Andrew Garfield). Per què? Perquè fa temps va fer una aposta amb el diable (Tom Waits): l’eternitat a canvi de la seva filla quan complís 16 anys. Un jove (Heath Ledger/Johnny Depp/Jude Law/Colin Farell) al que trobaran per casualitat -o potser és el destí- els canviarà la vida. Començar per l’actor protagonista, Heath Ledger, i la seva desafortunada mort és quasi obligatori. La seva desaparició a meitat del rodatge va obligar al director, Terry Gilliam, a pensar en una solució que no alterés desmesuradament la història. Ho va aconseguir gràcies a tres amics de Ledger: Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell que es van oferir a acabar el paper de l’actor. La història no perd absolutament res. Bé, sí que perd, així com tot el cinema, una figura que, amb un mica de temps, s’hauria convertit en una gran estrella. Heath Ledger aconseguí l’aclamació de la crítica i el públic amb el seu paper de vaquer homosexual a ‘Brockback Mountain’. El seu Jocker a ‘Batman Returns’, que li va reportar l’Oscar (pòstum) al Millor Actor de Repartiment, és impressionant. A ‘El Imaginario del Dr. Parnassus’ torna a fer gala del seu talent que, malauradament, no podrem gaudir mai més, només veient la seva curta llista de treballs, massa curta, com l’edat de la seva mort. El seu paper aquí és un enorme detonant, és el començament del final. La colla del Dr. Parnassus se’l troba penjant sota un pont, mig mort, amb un estranys símbols escrits al front. I no recorda res. Qui és ell? Què amaga? Què vol?
El veterà Christopher Plummer sobresurt com una elecció genial per fer de Dr. Parnassus, Així com el seu inseparable ajudant, el nan, Verne Troyer, que actua com una veu de la conciència, com un ‘Pepito Grillo’. La seva filla, interpretada per la model Lily Cole, captiva amb el seu físic, la seva bellesa un tant màgica i estranya. Finalment, el contrapunt amorós el posa un jove Hermes perdudament enamorat, Andrew Garfield, que lluitarà amb totes les seves forces per desemmascarar el nouvingut. L’anècdota ve amb el diable, interpretat per un enorme Tom Waits. Genial, com sempre, i millor encara amb la seva veu original.
Per què veure una pel•lícula com aquesta? Per ser tan visualment espectacular, perquè no deixa de ser un conte de fades, perquè és una història feta per a nens grans. L’exuberant plasticitat de les escenes deixa amb la boca oberta. L’univers de Terry Gilliam és infinit, com la seva imaginació, com la del Dr. Parnassus. No obstant, és difícil entrar en el film, és complicat seguir una història tan enorme, però alhora tan personal. La seva grandesa a vegades li ve gran (perdó per la redundància), es perd amb el tempo narratiu i no deixa clar la importància de cada escena, de cada acte. La seva grandiloqüència confon a l’espectador poc avesat als universos màgics de’n Gilliam. Això no vol dir que només la puguin anar a veure els iniciats del director. És necessari, però, tenir un esperit d’infant, estar disposat a escoltar contes a la vora de la llar de foc, a creure en coses impossibles, tenir fe en que la màgia ho pot canviar tot. El conte obscur que aquí ens expliquen requereix paciència i elasticitat mental, com les històries que s’expliquen abans d’anar a dormir.

841 lectures Comentaris

Un comentari

Imprimir

Enviar

Mar Abella

‘El imaginario del Dr. Parnassus’, caòtica i espectacular