Sona bona música i som... al PopArb! (ii)

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4
La avantatge de convertir un poble petit i tranquil del Montseny en un festival musical és que cada racó és un bon lloc per plantar-hi un escenari i escoltar bona música. Les piscines municipals van fer les delícies dels assistents convidant al Dj i melòman Txarly Brown i als rumberos Carles Mestr & Simfonia de Gavà que van amenitzar l’oasi estival fins les cinc de la tarda. Just al costat, a la vora del riu i arrecerats per la vall, s’hi ubicava el Gorg on hi van tocar LaSentina, Delên i Aspet Weekend. El plat fort, però, es trobava al Bar Can Torres on esperava un New Raemon energètic, tendre i vital.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

The New Raemon als jardins de Can Torres

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

El jardí de Can Torres, amb aforament limitat, va acollir a una combinació loquaç i equilibrada fruit de la veu de Ramón Rodiguez (Madee i Ghols’s’Glost’s), Marc Prats (Madee), Ricky Falkner, Ricky Lavado (Standstill) i Pablo Garrido (Sanpedro) i amb la col·laboració puntual de Dani Vega de Mishima, tots plegats van brodar un concert interpretat amb estima i optimisme. Les primeres notes eren les de Saben aquell que diu que obria la seqüència de cançons “cursis i depriments” tal i com va dir el líder de la banda, tot i que amb lletres molt potents i carregades de sentiments amb les que és fàcil identificar-se. Així doncs Rodriguez combina ironia i melancolia a mesures perfectes per resultar cançons rodones. El grup ens va avançar una cançó del proper disc que promet més el celebradíssim A propósito de Garfukel (Cydonia, 2008). Segell que dirigeix el mateix Rodriguez desde 2002; sembla que tot el que toca aquest barceloní es projecta amb talent i èxit. Després de The New Raemon és natural mostrar-se escèptics amb els demés actuacions i no sé si va ser perquè Élena és aigualida o perquè ja veníem predisposats a no entrar en el seu joc però el seu concert va ser pobre i sense força. La veu femenina de Factodelafe y las flores azules llueix amb més intensitat el rap fluix i amable que les cançons lànguides i minimalistes del seu únic treball Un café, setanta matins (Warner, 2009).

I canviant de registre anem a parar al univers gamberro de Joe Crepúsculo. Malgrat tingui algunes cançons potents i que podrien ser perfectament “hits de l’estiu” la veu dels Taràntula no té bon directe. La pega principal és el seu timbre ancià i el poc vigor que mostra en les actuacions, podria haver-li tret molt més suc a La Canción de tu vida; malgrat tot, la seva decadència pot resultar fins i tot atractiva. Després del esperpèntic Joe arribava la llum amb els Manel. Els barcelonins no decepcionen mai, sempre embolcallant les seves perles de cançons amb petites anècdotes del imaginari dels Manel. Alguns l’han classificat com el millor concert del Pop Arb, d’altres el millor de la banda, jo no m’atreviria a tant però està clar que Els millors professors europeus triomfa més que la cocacola.

A part de novetats, el Poparb també convida a velles glòries com Miqui Puig que ha demostrat que està en plena forma amb el Conjunto Electrico. A més d’algunes versions com l’Accés 14 de Mishima (a qui per cert va dedicar a David Carabén que voltava pel recinte) també va cantar nombroses cançons del seu últim disc Impar (2008).

La nit quedava a càrrec dels Two Dead Cats o altrament coneguts com el descobriment del PopArb 2009: Rock salvatge i bona presència a l’escenari, lletres en angles i predisposició del grup.( Felicitats!)

I el premi a rocker per excel·lència d’aquesta edició se’l endu...Mazoni! El noi de la Bisbal va demostrar dissabte a la nit que no és un fenomen passatger, amb el seu últim treball Euforia 5 – Esperança 0 (Bankrobber, 2009) on hi ha més presència de guitarres electròniques en comparació amb els quatre anteriors treballs va deixar bocabadat a tots els presents emulant una vertadera estrella del rock.

Arbúcies, no et podem demanar més, bé, si haguessis tingut mar...