Dilluns, 3.8.2009 | 18:30h

Manuel Zelaya i la força de les constitucions

Ja fa gairebé dos mesos que huit milions d’hondurenys es lleven sense saber que va a ocórrer amb el seu país. Llargues setmanes en les que certes llibertats individuals s’han vist privades, així com la incomoditat de despertar-se dia rere dia i no saber quin camí polític seguir.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Al llarg dels últims dies moltes son les noticies, reportatges o articles d’opinió que s’han escrit sobre el cas hondureny, però en cap moment s’ha fet un anàlisi més enllà de la descripció dels fets. Considere que per entendre o poder parlar amb arguments sobre el que ha succeït és impossible fer-ho des d’una òptica euro-centrista donat que les conclusions poden ser molt distintes depenent del caire ideològic i molt allunyades de la realitat.

A més a més, i per a fer més palesa si cap, aquesta dificultat d’anàlisis el cas concret del president Zelaya és un tant estrany. Hem de recordar que Zelaya es presentà per un partit de dretes o centredreta, i posteriorment va fer un tomb polític que el portà a alinear-se amb una ideologia o forma de fer en creixement al continent. El moment clau en el que cristalitzà de forma més clara aquest gir és l’entrada en el ALBA, organització formada per països com Cuba, Venezuela o Bolivia. Postura impensable a Tegucigalpa en el moment que Zelaya es feu amb el poder al gener de 2006.

Respecte al tema que ens ocupa: la proposta de Zelaya i la seva posterior expulsió del país, la complexitat del anàlisis és notable, si tractem de buscar explicacions constitucionals.

L’objectiu del president, Manuel Zelaya, no era altre que reformar la Constitució per a poder ser reelegit president del país donat que fins al moment la màxima carta legal hondurenya ho impedeix. Així ho podem llegir al article 4 “La alternabilidad en el ejercicio de la Presidencia de la República es obligatoria”.

Ara bé, la forma en que es plantetge la proposta de reforma constitucional ens portarà a seguir un camí o altre en el dret constitucional hondureny. No obstant, la Constitució del país americà plantetja moltes traves a qualsevol modificació d’aquest tipus i la via d’abordar una proposta, que és totalment coherent, és difícil que no siga declarada inconstitucional.

Si el que el president pretén és abordar una reforma constitucional la Constitució en el seu article 374 expresa que ”No podrán reformarse, en ningún caso (…) los artículos constitucionales que se refieren a la forma de gobierno, al territorio nacional, al período presidencial, a la prohibición para ser nuevamente Presidente de la República, el ciudadano que lo haya desempeñado bajo cualquier título y el referente a quienes no pueden ser Presidentes de la República por el período subsiguiente.”

A més a més, si Manuel Zelaya intentava realitzar un referèndum per tal de consultar als seus ciutadans l’opció de reformar la obligada alternança presidencial, la Constitució veta la realització de referéndums que versen sobre la modificació de l’article 374, esmentat anteriorment.

Pel que fa a una de les accions que més interés ha despertat per part dels mitjans de comunicació d’arreu del mon, el paper que han jugat les forces armades del país, encontrem l’article 272 el qual, sorprenentment, legitima al cos armat per a intervindre. L’article esmentat espresa que “las Fuerzas Armadas de Honduras, son una Institución Nacional de carácter permanente, esencialmente profesional, apolítica, obediente y no deliberante. Se constituyen para defender la integridad territorial y la soberanía de la República, mantener la paz, el orden público y el imperio de la Constitución, los principios de libre sufragio y la alternabilidad en el ejercicio de la Presidencia de la República”

Més enllà del mètode que haja seguit Manuel Zelaya: un referèndum per a començar una reforma constitucional, una reforma constitucional directa o convocar l’opinió del poble per a la realització d’un poder constituent, la proposta no ha de sonar estranya. Per molt que s’haja intentat dimonitzar, i tot i que pot ser que constitucionalment siga inviable seguint el dret constitucional Hondureny, el que Zelaya proposa no es altra cosa que un dret que recull la Constitució Espanyola entre d’altres. Es a dir, que si els electors estan contents amb el seu president que aquest puga ser reelegit, així ha sigut en el cas de Felipe Gonzalez, Jose Maria Aznar i Jose Luis Rodriguez Zapatero.

El que en aquest text tractem de debatre és si son els ciutadans els que s’han d’adaptar als textos legals, o son els textos legals els que podent quedar obsolets s’han de revisar. La Constitució d'Hondures data del 1982 i tant el país com la regió sudamericana han sofert canvis en tots els camps des d’aleshores. Han de ser els textos legals inflexibles als canvis i han de perdudar en el temps? Queda clar que una excessiva flexibilitat de les constitucions podria contribuir a una certa inestabilitat política i social. Però una vegada més i en aquest cas també: tot té un mig i dos vores…