Pirateria. Si / Pirateria. No

Pèrdues milionàries? La fi de la música? La de les grans discogràfiques? Ramoncín ens ha fet reflexionar, i volem donar un parell de voltes a la qüestió de la pirateria musical. Que si cànons, que si no tenim moral… I nosaltres que pensàvem que ell ja no venia perquè ningú li feia cas, descobrim, tremendamente impactats, com tota la culpa la té aquest diable maleït anomenat Internet.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Fa cosa d’un any El País publicava un article d'una pàgina a la secció de cultura titulat "Las discográficas tapan sus cifras", fent referència, un cop més, a la qüestió de la pirateria musical i el baix volum de vendes de les discogràfiques. Segons comentava Lino Portel, l’autor de l’article en qüestió, les discogràfiques publiciten ara els seus artistes anunciant els seus discos d'or (40000 còpies venudes), quan aquestes còpies encara no estàn en mans del consumidor, sinó a les prestatgeries de les botigues de música. Abans es venien en una setmana; ara, poden romandre en calaixos durant mesos. Aquestes discogràfiques senyalen com a causa d'aquesta baixada de vendes, exclusivament, la pirateria musical, i obliden els preus abusius i les fòrmules prefabricades que són, precissament, les que omplen els calaixos de les grans superfícies musicals.

No cal dir que la música és un bé cultural, al que se suposa que tothom hauria de tenir accés. De fet, existeix el concepte de "domini públic", segons el qual 50 anys després de la publicación d’un treball, depenent de la legislació de cada pais, els béns musicals passen a ser propietat de la humanitat.

Quin tipus de benefici s'obté descarregant-se música de la xarxa? Exclusivament el benefici que suposa per a un ésser humà ampliar la seva cultura i horitzons musicals. El problema, doncs, no està a cap lloc més que a les grans dicogràfiques, que veuen baixar el seu volum de vendes. Però he llegit més d'un cop que, de cada disc venut, l'artista en qüestió rep com a màxim un 0,7% del preu, en els casos de les grans companyies. Per posar un exemple, per un disc que es troba al mercat a un preu de 20 euros, l'artista rebrà uns 14 cèntims. On van a parar la resta de calers? deixant de banda els costos de producció i adicionals, el gruix dels beneficis se'n van, de nou, a aquell maleït dimoni que torna bojos a artistes i consumidors i al que podeu anomenar Sony-BMG, Virgin Records o el que més ràbia us faci.

Se sol parlar dels artistes com a principals afectats per la pirateria musical, però no es té en compte que aquests subsisteixen gràcies als seus concerts i al merchandising venut, per exemple. No podria ser, doncs, que Internet no jugués el paper de dolent en aquesta pel·lícula, sinó que suposés una plataforma de llançament per a artistes independents i amb pocs mitjans? Tenim el cas de MySpace, per exemple. Gràcies a aquesta plataforma, grups com Arctic Monkeys han batut rècords de vendes amb 363.736 còpies en una setmana.

I no només han estat els nous grups independents els que han apostat per Internet com a plataforma de llançament. Gent tan consolidada com David Bowie o Radiohead han sapigut adaptar els seus productes als nous formats, inventant noves formes de distribució on tohom hi surt guanyant (i gràcies a les quals han aconseguit la publicitat que han fet gratuïtament els mitjans de comunicació dels seus productes).

Els consumidors, els nous pirates del segle XXI, defensen la pirateria recolzant-se en l'elevat preu dels cd's. Perquè no oferir material inèdit als discos? Perquè no adaptar les formes de distribució? Perquè no oferir als consumidors alguna cosa més?

I si no és el preu l'únic culpable i el que passa és que, al tenir un accés més ampli als productes musicals, adquirim més cultura en aquest camp i ens tornem, en conseqüència, més exigents amb el que comprem?

Pirateria. Si, amics. Pirateria.si per poder deixar de banda les repetitives radiofòrmules que ens han convertit a tots en uns “catetos” de poca cultura musical, que ens enxufàven cada dia la mateixa música enllaunada i prefabricada. Per a alguns, com una servidora, les noves possibilitats del tant criticat Internet no han servit per a res més que per presentar–me més d’on escollir i, en conseqüència, per deixar–me més calers en música i concerts.

Ara, gràcies als programes descarregadors, o a fòrmules tant interessants com Last.fm o l’arxiconegut Spotify, un pot probar, destriar i decidir. Ja està aquí la revolució Pirata del segle XXI.

271 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Maria Palos

Pirateria? O obertura de perspectiva musical?

Pirateria. Si / Pirateria. No