A liar to love

La cantant madrilenya arriba de nou a Barcelona disposada a donar el que un fi de gira mereix. A més de centrar–se en el seu darrer àlbum, “Tu labio superior” i repassar alguns dels seus temes més mítics, Rosenvinge regala confidències, temes inèdits i noves composicions.

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Que Christina Rosenvinge és tota una eminència en el panorama musical espanyol ningú pot negar–ho. Que els seus directes són uns dels més consolidats, tampoc. I que els anys li senten com a ningú és quelcom que qualsevol podria comprovar.

Poc queda ja d’aquella nena raquítica que es presentava al món amb la mítica frase “Hago chas y aparezco a tu lado”, junt al seu company Álex. Del pop més “ñoño” passaria després al punk imperant a l’època, amb altres formacions com “Christina y los subterráneos”. Un llarg camí per arribar a convertir–se en el que avui és: una de les millors compositores del pais. Sense la millor veu, però amb un talent musical únic i, el que és més important, amb la personalitat més encisadora del moment.

I així, amb aquest currículum i una banda de fans fidels al voltant de tot el món, arribava de nou a Barcelona aquest dissabte, en el tercer concert a la ciutat comtal en aquesta gira de promoció del seu darrer treball “Tu labio superior”, un àlbum que torna a l’essència més pop de la cantant. Potser alguns consideraran que el nivell de complexitat dels seus temes ha disminuit. Res més enllà de la realitat, i es que és aquí on resideix la seva màgia: només ella, després d’experimentar com ho ha fet durant tots aquells anys, podia permetre’s un disc com aquest, tant senzill però alhora tan rodó.

Potser per això la Sala Apolo tornava a omplir–se de fans desitjosos de gaudir de la seva música, de la d’ella i de la d’un Charlie Bautista més brillant que mai, que a més de la guitarra va atrevir–se amb la travessera, el violí i el piano, deixant–nos a tots completament encisats. Amb ell, un bateria i la nova incorporació de la violoncelista, el so de Rosenvinge era el millor que una servidora ha gaudit fins el moment. Com era d’esperar, un concert íntim on el públic gaudeix de la música des de la cadira, deixant–se emportar amb cada acord.

I per si un repàs als seus grans èxits (menció especial a temes com « Tok tok », « A liar to love » o “Muertos o algo mejor”) o el so potent del darrer àlbum (“Alta tensión”, “Eclipse”) fossin insuficients, encara ens regala temes poc repassats als seus concerts (“No lloro por ti”), cançons inèdites (“Canción secreta”), noves composicions i històries per no dormir que passen per la revolució per l’incendi del Windsor, la seva mania per posar els dits als endolls i velles adiccions a la cocaina. I tot això aguantant el tipus mentre algú al públic li confessa el seu amor incondicional i no deixa de cridar–li “¡hechicera!”. Hechicera, això és el que, de nou, ens ha demostrat que és.