Descàrrega d’energia licrosa

Una Beth Ditto més exuberant que mai arriba a Barcelona amb un torrent de veu que provoca l’electrificació del públic barceloní, en una de les actuacions més esperades de la temporada

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Vini, vidi, Vinci. Enfundada en un impossible vestit licrós groc, molt dels vuitanta, apareix a l’escenari de la sala gran de la Razzmatazz una Beth Ditto amb potser massa maquillatge i unes pestanyes postisses perceptibles des del fons de la sala. Cabell curt, molt masculí, es disculpa per l’espera i culpa, precisament, a la dificultat de la seva “caracterització”. Comença així un concert on emoció i sobretot molta suor i falta d’oxigen es barregen amb les ganes de saltar i cridar amb els hits del grup més poc esterotipat del panorama actual. Apareix després de més d’una hora d’espera on el públic comença a impacientar–se i de l’actuació més que digne d’una ja experimentada Maika Makovski que ens deixa amb ganes de més amb un teloneratge de poc més de mitja hora. I és aquí quan el públic comença a pensar que en directe és on es troba aquell “no sé què” que els fanàtics de la Makovski sempre defensen. Amb hits com “So far, sober” i un punt més rocker que els treballs anteriors, els de Barcelona es guanyen la confiança d’aquells que encara no havien quedat convençuts amb la seva música.

Arriba ja Beth Ditto i la poca ventilació de la Sala Razzmatazz deixa de ser un problema per als assistents. I és que aquest torrent d’energia, lesbiana declarada i defensora dels drets dels homosexuals, torna a Barcelona gairebé dos anys després de la seva actuació al festival Summercase en una formació ja consolidada internacionalment. Arriben per presentar el seu nou treball, “Music for men” i ho fan recuperant també alguns dels seus èxits anteriors. Al contrari del que es podria pensar, però, són precissament els nous temes els que fan ballar més i amb més ganes al públic de la sala, que perd el cap, les copes i alguns, fins i tot les sabates, al ritme de temes com “Pop goes the World” o “Love Long Distance”, en aquella barreja de disco, rock i pop que tant ens agrada. Especialment destacable és la interpretació d’un dels singles del nou treball, “Heavy Cross”, que amb aquell rasgat inicial de guitarra fa embogir, literalmente, la Sala Razzmatazz. I a meitat de concert no ens queda ja cap dubte de perquè Beth Ditto s’ha convertit en tota una icona. Ha arribat plena d’energia, ha perdut el vestit (massa licra per tanta suor) als 10 minuts d’actuació, ha repartit petons a les i els que se li llençaven embogits i, per si això fos poc, no ha deixat de cantar, cridar i de fer allò que millor se li dona durant tot el concert. I per si la seva persona, les seves cançons i el seu estil en general eren poca cosa, ha amenitzat els entre–temes versionant èxits pop dels 80, clàssics d’Iggy Pop i fins i tot l’edulcorada “Are you that somebody” de la ja desapareguda Aaliyah. I just quan pensavem que Beth no podria fer res per millorar el seu pas per la ciutat comtal, s’engega un ja clàssic de les pistes anomenat “Standing in the way of control” amb què centenars de persones embogeixen de nou i reben als seus braços a una Beth que, literalment, se’ls tira a sobre fent tornar–se bojos als encarregats de l’escenari que no saben què fer amb els cables del seu micròfon. Ja ho entenem tot. Ja sabem perquè Beth Ditto és la icona que diuen. Chapeau.