Dimarts, 4.8.2009 | 21:30h

El retorn dels micos de l’àrtic

Segueix l’evolució lògica dels hypes, però va més enllà. Un primer disc guardonat, rècord de vendes, lloat per la crítica mundial. I després què? Mediocritat, dos singles ballables i ara arriba l’hora de la veritat: què esperem del tercer disc d’Arctic Monkeys? Consolidació o confirmació de les nostres –direm- pors incials? Es tracta d’un grup d’un sol èxit?

( no hi ha cap vot )

Carregant...

Els nois dolents de Sheffield tornen a fer de les seves i ho fan, de nou, com a grup. Després que el seu cantant principal, Alex Turner, formés un projecte alternatiu anomenat The Last Shadow Puppets, arriba el que és ja el tercer llarga duració del grup. Arribava primer un magnífic “Whatever people say I am, that’s what I’m Not”, un disc debut que aconseguia batre records de vendes, amb més de 350.000 còpies venudes només al Regne Unit durant la seva primera setmana en el mercat. Tota una proesa si tenim en compte que es tracta d’un grup que es va donar a conèixer gràcies a la plataforma My Space. El cas és que el seu primer single, aquell impossible de ballar anomenat “I bet that you look good on the dancefloor” ens deixava veure ja el que seria el seu estil: una mena de barreja entre el punk i el rock banyat d’aires del britpop més clàssic. Influències? The Jam, The Clash i molt de The Smiths, segons les seves pròpies declaracions. Arribaria després tot un clàssic del 2006 anomenat “When the sun goes down” o de títol alternatiu “Scummy man”. Passàven per Barcelona fa un parell d’anys per tornar a repetir una actuació anterior aplaudida per la crítica, i ho feien omplint la Sala Razzmatazz de ritmes punk, en un concert amb poques paraules però molta, molta guitarra. No ens quedava cap dubte que aquests nois estaven fent història, i que tindrien molts més anys per oferir–nos més i millor material.

El problema arribava amb el segon llarga duració, publicat només un any després i anomenat “Favourite Worst Nightmare”, on la màgia aconseguida pel primer treball s’esvaïa per deixar pas a temes més senzills que buscaven fer ballar el personal… i res més. Un primer single anomenat “Brianstorm” i alguna joia amagada com “Teddy Picker” o “Fluorescent adolescent”, en un disc que la crítica considerà, només, “correcte”. I un disc correcte d’un grup que ha batut récords i trencat estereotips… no és suficient. Potser per aquesta raó el seu vocalista, Alex Turner, decideix crear aquell projecte alternatiu anomenat The Last Shadow Puppets amb el líder de The Rascals i tornem a emportar–nos una grata sorpresa. Amb certa aura que evoca el millor esperit de la saga James Bond, però sense deixar de banda aquell rock agressiu banyat de punk i britpop. La joia del 2008, amb temes com “My mistakes were made for you” o “Standing next to me” com a peces més destacades.

Renovar–se o morir. Així neix el que és el tercer llarga duració del grup, que veurà la llum aquest any i del que ja coneixem un primer single, “Crying Lightning”. Un tema que ens deixa veure com el grup de Sheffield ha sapigut barrejar ambdós projectes en el que sembla un treball molt prometedor. Els ritmes clàssics utilitzats als dos primer treballs dels micos de l’àrtic banyats d’aquells riffs oscurs que ens fan imaginar una persecució Jamesboniana. Ara només queda veure si tot es queda en un bon tema en un disc mediocre o si Arctic Monkeys tornen a sorprendre, batre récords i omplir sales i ens deixen fer callar aquells que sempre han apostat per que es tractava del hype de la temporada.

246 lectures Comentaris

Cap comentari

Imprimir

Enviar

Maria Palos

El retorn dels micos de l’àrtic