Dimarts, 8.9.2009 | 23:00h

Aspirines o guies de viatge

La visió que cadascú té de casa seva pot veure's modificada per la visita a d'altres llars. Aquest exercici de saviesa permet mirar el nostre voltant com a eina per fer millorar i enriquir tot el que ens envolta.

( 1 vot )

Carregant...

El bo de Manuel Vázquez Montalbán va dir una vegada que “el nacionalismo se cura viajando”. L’escriptor barceloní, en una de les seves eclosions de lucidesa, encertava amb tal afirmació rotunda. Personalment, no considero els nacionalismes com un fet maligne, ans al contrari. Ara bé, quan aquests són mal entesos, exagerats, curts de mires i, especialment, doctrinals, poden convertir-se en quelcom detestable. I Montalbán, assenyalava contra aquests mals en la seva sentència. Afegint, que la visió d’altres realitats ajuda a entendre millor la pròpia.

Recentment, en un viatge a Nova York, he tingut la sort de descobrir una realitat ferotgement diferent i de recordar-me, sovint, de la frase de Manolo. I és que el fet de viatjar ensenya que les misèries deixen de ser pròpies i també es converteixen en alienes. Que els problemes tenen accents i pronunciacions diferents però el concepte es calcat a arreu. Fins i tot, que la gran majoria dels homes pixen de peu, independentment de la latitud on canviïn l’aigua de les olives. Tot plegat un conjunt de coincidències que fan adonar-nos de les similituds que tenim amb els companys de colors diferents als mapes polítics Vicenç Vives.

Ara bé, totes aquestes no amaguen les diferenciacions que cada país i cada societat posseeixen, tot donant bon nom a la diversitat. Així, conèixer el fet dispar no fa més que donar, a hom, una enorme capacitat per englotir-se els seus propis prejudicis, alimentats durant anys pel desconeixement i la comoditat del pensament que es troba a mà. Per tots és sabut, les mancances del sistema públic americà, per exemple, en aspectes com la sanitat. Però aquestes taques es veuen aclarides al veure la capacitat de respecte dels nord-americans, de la neteja als carrers, de l’educació vianant que tenen i d’una insospitada estimació i respecte per tot el referent al concepte públic. Els parcs, carrers i mobiliaris que no són propietat de marques empresarials són respectats escrupolosament per la ciutadania. Fet que no hagués imaginat mai i que fa avergonyir-me quan giro la mirada cap a casa meva.

Així doncs, el nacionalisme maligne té cura o, almenys, anestesiants. I el conèixer no fa més que fer-nos capaços de millorar i d’aprendre, d’empassar-nos prejudicis plastificats i de convertir-nos en més savis amb el simple fet d’observar.