Dimarts, 3.11.2009 | 23:30h

Google: mandra+teclejar+política

Els partits catalans i espanyols han desembarcat des de fa temps en l’àmbit de les aplicacions de la xarxa. Tot i així, ho han fet en una menor mesura respecte a altres països com Estats Units o França.

( 1 vot )

Carregant...

Per entendre la relació entre Internet i política a l’Estat espanyol cal atendre a dos elements estructurals.

D’una banda la relació entre poder polític i MCM a l’Estat espanyol té una naturalesa pròpia i diferenciada. La democràcia espanyola es va construir amb unes característiques peculiars que la fan relativament diferent a la resta de sistemes polítics occidentals. El sistema polític i el sistema de partits espanyols s’institueixen a partir d’un element fonamental; la implantació prèvia de la televisió: pública i única. Això provoca diferents fenòmens com lideratges polítics forts i una progressiva “americanització” de les campanyes electorals. Aquesta lògica suposa la polarització de l’enfrontament polític en el candidat i no en el partit. La dictadura va provocar baixos índexs de lectura de diaris, cosa que justifica el poder de la televisió; mentre que a Europa les democràcies són diferents perquè adopten ràpidament els canvis i els mitjans diferents que apareixen. A Espanya veiem com cal que els governants utilitzin mecanismes indirectes per mantenir una relació cordial amb els mitjans. És en aquest context on apareix el paper dels generadors d’opinió, que són molt importants per tal de poder influir en la opinió dels ciutadans. Els mitjans de comunicació reforcen la predisposició favorable dels electors a votar a un candidat o a un partit; els mitjans s’han convertit en els intermediaris entre els líders i els electors. Internet reforça aquesta situació però alhora genera xarxes. Els líders polítics es dirigeixen als segments que estan més exposats a les informacions, per a que les filtrin, les seleccionin i les transmetin al grup social; els “líders d’opinió”. En política la percepció és la realitat i els mitjans no són uns simples observadors. Per tant, la naturalesa pròpia del sistema polític i comunicatiu espanyol es prou específica per posseir unes característiques extremadament peculiars.

D’altra banda, com abans apuntavem, existeix un segon element estructural que dóna caràcter propi al cas espanyol. Aquest és el grau de desenvolupament de la xarxa a l’Estat espanyol. En aquest sentit, les dades mostren que el 70% dels joves espanyols només s’informen a través d’Internet, mentre que el 50% de la població no utilitza la xarxa. Tot i que és difícil conèixer dades molt específiques, la tendència mostra que la població espanyola no utilitza de forma massiva Internet. Aquesta dada ens serveix per explicar que la presència dels partits polítcs a la xarxa manté una relació estreta amb aquesta tendència. Aquesta presència no pot ser independent al consum que es fa d’Internet. Això explica una poca aprofundització, per part de la classe política en les oportunitats que genera el concepte 2.0. No té gaire sentit que una formació política destini una gran quantitat de recursos a millorar qualitativament i quantitativa la seva presència a Interntet, si la metiat de la població no hi accedeix.

Aquesta realitat permet donar situacions com la que va succeir a Catalunya durant les eleccions al Parlament de l’any 2006. Un estudi de l’empresa Netsuus mostrava que les visites a les pàgines dels partits polítics no es corresponia amb el comportament electoral dels ciutadans un cop celebrats els comicis. Així, aquest estudi mostrava que la pàgina més visitada durant la campanya electoral era la d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb un 25’7%. En segon lloc es trobava el Partit dels Socialistes (16’5%). Després trobavem a CiU i Ciutadans, ambdós amb un 12’4% de visites. Finalment, ICV tenia un 8’2% d’audiència, mentre tancava la llista, a molta distància, el PPC amb un baix 1%. Els resultats electorals que es van donar no tenen una relació ni molt menys directa amb aquestes dades. Així, CiU va ser el partit més votat amb un 31’5% dels vots, mentre el segon lloc el va ocupar el PSC amb el 26’8%. En tercer lloc, es trobà ERC amb el 14%. Finalment, el PPC va aconseguir el 10’6% dels sufragis, ICV el 9’5% i Ciutadans es va quedar en el 3%.

Amb tot plegat podem veure com la incidència d’Internet al sistema polític català i espanyol té una especificitat pròpia que fa que s’hagi d’atendre amb una consideració especial. Tot i aquesta baixa incidència de la xarxa i l’accés més aviat pobre de la població espanyola a Internet, la tendència sembla indicar que aquest fenomen pot variar, amb el que la presència dels partits polítics a la xarxa pot augmentar, i la incidència de les noves tecnologies en la comunicació política pot guanyar molts enters durant els propers anys.