La pel·lícula és de difícil crítica: la considerem com un nucli independent o l’hem de treballar comparant-la amb el còmic (guionitzat per Mark Millar i dibuixat per John Romita Jr.). Perquè, precisament, tot el que li manca al film per ser rodó i coherent ho tenen les vinyetes. Però comencem pel principi. Al film, la veu en off d’en Dave (totalment innecessària) ens presenta el seu món, el coneixem a ell i la seva família i amics, tot molt (massa) tòpic. El punt d’inflexió que fa que ens adonem que no estem davant d’un film convencional del tot (amics nerds que no lliguen, el protagonista enamorat d’una noia molt maca que no es fixa amb ell, etc.) és el primer enfrontament d’en Dave disfressat de superheroi contra uns delinqüents; les conseqüències de la baralla són completament lògiques en un món real. ‘Kick-ass’ prometia en aquest moment i també ho feia quan coneixem a dos personatges més: un pare (Nicolas Cage) i la seva filla d’onze anys (Chloe Moretz) amants ambdós de les armes i els ganivets, però amb una missió molt més consistent que la del protagonista (i que no s’explicarà aquí per no spoilejar). I encara ens vàrem il·lusionar més quan vam veure qui és el dolent: l’actor Mark Strong, que interpreta aquí a un cap de la mafia, acompanyat pel seu fill adolescent, que vol ser com ell costi el que costi, encarnat per l’innoblidable McLovinn de ‘Supersalidos’ (Christopher Mintz-Plasse). Durant uns instants ens creiem realment que estàvem davant una cosa diferent; malauradament, acabem la pel·lícula més consternats que de costum, perquè, sí, ens ho hem passat bé, però ens punxa l’anyorança del que no és i podria haver estat. I es que això que no sabem ben bé que és el que li manca, és el que trobem al còmic. Perquè la pel·lícula es situa en una franja intermitja entre la hiperviolència i el voler fer-la per un públic massiu atret per la promesa d’una història simpàtica de superherois nerds. El treball del director Matthew Vaughn neda entre dues aigües. La pel·lícula és entretinguda però no compleix amb la promesa original. Si bé és cert que és diferent, la veritat és que no ho és tant com diu ser-ho, ja que l’acció sí que és violenta, però la cruesa de les històries principals es perd, i sembla que falti, doncs, la nata, com a les Oreo, que uneixi ambdues parts. Personatges treballats amb gràcia però sense saber treure’ls tot el suc; una història simpàtica i animada, amb intenció de marcar la diferència, però amb falta de condiment. I amb un final molt diferent al del còmic, aquest últim molt més a to amb tota la història, força més fosca a les vinyetes que a la pel·lícula.

En definitiva, un bon producte d’entreteniment, un pèl diferent al que estem acostumats, però sense el ganxo del còmic i molt semblant a d’altres més enllà de la idea principal. 

Perduda la sorpresa inicial, el director i els productors sabien que necessitaven personatges (i actors) de pes per atreure als espectadors al cinema. I van escollir a Mickey Rourke (de nou al firmament gràcies a ‘The Wrestler’, amb nominació a l’Oscar inclosa) i Scarlett Johansson (de moda ara per moltes altres coses diferents a la interpretació); repeteixen Robert Downey Jr. i Gwyneth Paltrow, amb tensió romàntica inclosa (i dic romàntica i no sexual perquè la química entre ells dos deixa força que desitjar). M’agradaria reivindicar des d’aquí un altre personatge del film, el de Justin Hammer, interpretat per Sam Rockwell, un altre dolent a la pel·lícula que moltes crítiques i sinopsis del film obliden, i no sé per què. Tot i que el personatge del còmic no té res a veure amb ell –sobre paper és un vell i a la pel·lícula té la mateixa edat, més o menys, que Tony Stark-, l’actor teixeix alguns dels moments més divertits del film i la seva química tan amb Mickey Rourke com amb Robert Downey Jr. és innegable. Atenció al ball ‘wannabe Tony Stark’ del final (i no és un spoiler).

La trama en aquesta ocasió gira entorn dues històries, ambdues satèl·lits de Tony Stark: en una, el milionari ha de trobar un altre material que li faci de cor o morirà; i la segona, la història que amaga un científic rus que el vol assassinar.

Oblideu-vos de trames metafísiques i dubtes existencials. ’Ironman 2’ és pur entreteniment. Als defensors a mort del còmic no els agradarà pas: el problema amb l’alcohol que té Tony Stark sobre paper es tradueix al film com una gran borratxera a una festa a la mansió del playboy; la Vídua Negra, interpretada per Scarlett Johansson, és un personatge absolutament prescindible a la trama, només fa de nexe amb una altra història que no explicarem aquí, i ni tan sols això és creïble (dins la incredibilitat de tot plegat)… I exemples com aquests, un grapat. La batalla final contra el dolent deixa força que desitjar. Tot explota massa aviat, sembla que tinguessin pressa per acabar la feina. La història de Tony Stark amb el seu pare –per humanitzar el personatge, potser- també grinyola una mica. Tot i així, és un bon producte per passar una estona assegut a la butaca del cinema i oblidar-se dels problemes quotidians.

P.D. Quedeu-vos fins al final, espereu-vos a que acabin els crèdits. Com a la primera part, en aquesta també hi ha sorpresa. 

Tim Burton s’inspira en les històries d’Alícia, de Lewis Carroll, per crear una espècie de seqüela del llibres amb un missatge obvi: retrobar-se amb un mateix i vèncer les pors per poder “créixer” i continuar endavant; ser valent i escriure el propi futur; no perdre l’esperit d’infant, etc. etc. etc. On queda aquell Tim Burton agredolç de d’Edward Scissorhands? En quina part del camí es va perdre el contacontes macabre de The Corps Bride? On és el genial i original director d’Ed Wood? No sé si Disney ha fagocitat part de la personalitat del director, si ell mateix considera que aquesta pel·lícula només l’ha fet per guanyar diners, si té problemes amb les muses, o, una pregunta encara més inquietant, si es que tots hem sobrevalorat el seu talent.

Fa molt de temps que el director no ens regala una petita joia. L’última va ser The Corpse Bride, inspirada de lluny per un conte gitano. Més tard va fer la correcta Sweeney Todd, el barber de Fleet Street, interessant però menys punyent del que s’esperava d’ell. Abans d’aquestes havia fet Charlie i la fàbrica de xocolata, una altra pel·lícula amable de la factoria Disney, maca i entretinguda, però falta de caràcter. I hem d’anar fins 2003 per veure Big Fish, màgica però oblidable. I abans, al 2001, Planet of Apes, una de les patacades més grans de la història del cinema. Els seus millors treballs els ha fet quan eren històries originals, creades per ell mateix, elaborades per les seves mans: Edward Scissorhands, Ed Wood y The Corpse Bride. Per què no continua en aquesta linia? Per què només es dedica a adaptar obres? Hem d’esperar que faci un treball digne del seu talent (o almenys del que creiem que té) per cada tres obres dolentes o menors?

La seva Alícia és una pel·lícula maca, però aquest no és un adjectiu adequat al nivell del que s’espera d’ell. Entraria en el grup de Charlie i la fàbrica de xocolata: films que sobre paper, a les obres originals, poden tenir un alt nivell de contingut adult, però que queden reduïts a treballs per tota la família, entretinguts i agradables, sí, però molt lluny del potencial que havia demostrat Burton en altres pel·lícules.

Un dels grans errors d’Alícia en el País de les Meravelles  és l’elecció de la protagonista, l’actriu Mia Wasikowska. Poc carismàtica i sense cap mena de força interpretativa, la jove havia despuntat en la sèrie de televisió In Treatment, junt amb el veterà Gabriel Byrne, un cara a cara del que va sortir airosa i amb un futur prometedor, però que sembla haver perdut el nord (si es que mai el va tenir). Haurem d’esperar a veure-la a la nova adaptación de la novel·la de Brönte, Jane Eyre. Johnny Depp fa el mateix personatge que a Charlie i la fàbrica de xocolata però amb un maquillatge diferent. El seu protagonisme al film rivalitza amb el de la mateixa Alícia i s’estableix una amistat més aviat estranya entre ells. Algun moment del film indueix a error, sembla que s’hagin de donar un petó o declarar-se el seu amor. Els millors són els dolents o els “moralment laxes”: la Reina Vermella interpretada per Helena Bonham-Carter (una constant a les pel·lícules del seu marit), i el seu vassall, l’infravalorat Crispin Glover (l’inoblidable pare de Marty McFly a la trilogia Regreso al futuro). Anne Hathaway es posa en el paper de Reina Blanca, i en surt força ben parada.

Els efectes especials fan el seu comès, però en alguna escena deceben, es veu algun moviment robòtic o mal solucionat. No obstant, el món que s’aconsegueix crear és digne dels millor somnis.

Un film entretingut, per passar l’estona, simpàtic i per tots els públics, però molt per sota de la força creativa que ha mostrat Burton en altres ocasions. 

La comicitat impregna tot el film: des del moment en què Andrei comença la recerca dels seus antics companys, passant per l’accidentat viatge a París fins al moment del concert. No obstant, sota la primera capa de somriures i rialles s’amaga una realitat gris i dolorosa: la d’un home que ha vist la seva vida trencada per una injustícia, la d’un grup de persones que per ser “diferents” van perdre el que més estimaven, la d’una societat que abandona a qui més la necessita, la d’un règim que pregonava la germanor i asfixià fins la mort, la d’un grup de vides marcades per  sempre. La recerca del director d’un últim concert, d’una última melodia que pugui restablir el seu ordre personal, l’última interpretació del Concert per Orquestra i Violí de Tchaikovsy que va veure interrompuda fa trenta anys és l’estrella que guia al protagonista.

El cineasta d’origen romanès Radhy Mihaileanu, dirigeix amb pas ferm –o batuta ferma- un film que és com un glop d’aire fresc en la viciada cartellera plena de dragons, futurs post-apocalíptics, guerres i adolescents amb les hormones esbojarrades. És cert que els tòpics hi són presents: l’afició del russos per beure, els jueus negociant siguin on siguin, la violenta màfia russa, etc. S’han de prendre com caricatures de la realitat, ja que tots aquests “llocs comuns” donen un gran èmfasis còmic al film, proporcionant, per una altra banda, el contrapunt dramàtic a la realitat dels protagonistes. No espereu veure un film de denuncia social, tot i que el director pot haver basat part de l’essència de la pel·lícula en la seva fugida de Romania durant la dictadura del anys 80 de Ceauceascu. Una crítica al règim comunista i a la societat en general sí que impregna la pel·lícula, tot i que el missatge és esperançador: la visió del passat, tot i ser grisa i sorda, es pot convertir en una imatge present acolorida i plena de música.

No és un film per canviar el món, no ho és ni ho pretén. No és innovador ni revolucionari. És una història teixida d'històries, d'aquelles plenes de riures i de llàgrimes, i també plenes de charme.

No farem aquí una revisió a fons del que és i representa el detectiu més famós del món (amb el perdó d’Hercules Poirot, d’Agatha Christie). Només us aconsello que llegiu, si no ho heu fet mai, algun dels llibres que va escriure Sir Arthur Conan Doyle, o que en reviseu la història que més us va agradar. Impregneu-vos, doncs, de l’ambient del Londres victorià, endinseu-vos en les ments criminals més recargolades, perverses i originals, acompanyeu a en Holmes i en Watson en aventures on tot és misteri, deducció i batec de neurones. Després, agafeu tot això, feu-ne un plec, i guardeu-ho en un calaix del vostre cervell, perquè el ‘Sherlock Holmes’ de Guy Ritchie es força –per no dir molt- diferent: en Holmes practica, com a passatemps, és clar, la lluita full-contact, ha tingut una amant, porta ulleres de sol, i sembla estar al·lucinat la major part del temps. I la cosa continua.

Comencem el film amb en Watson (Jude Law) mudant-se amb la seva promesa i enfrontant-se al boicoteig de la seva relació per part d’en Sherlock Holmes (Robert Downey Jr.). Els dos acaben d’atrapar a un perillós criminal (Mark Strong) que es condemnat a morir a la forca. Dies més tard de la seva mort, aquest assassí ressuscita (pressuntament). A més, una antiga amant (Rachel McAdams) de’n Holmes (¿!- el Holmes de Conan Doyle mai havia sentit cap inclinació sexual per ningú, home o dona) apareix per demanar-li ajuda. I ja tenim la troca embolicada per la resta de la pel·lícula.

La trama principal, la d’investigar com ha pogut ressucitar aquell home i que es porta entre mans, és molt senzilla i està mal construïda. Els elements fantàstics no han funcionat mai en una història de detectius, perquè en el fons saps que tot allò es mentida i que ho acabaran per descobrir, per tant, part de l’efecte sorpresa mort només començar. Molta lluita i cop de puny. Massa. En Holmes sembla el germà secret de Jean Claude Van Damme. La resolució de tot plegat al final del film… fa pudor: tot molt recargolat, precipitat i de difícil digestió. Coherent? Pfffsé. Dues sub-trames més completen “el drama”: la del prometatge de Watson (la més còmica) i la de la seva amant (la més… poc creible).

Aturem-nos, doncs, en aquesta última, perquè la d’ells dos funciona de meravella i demostren una gran química. Els neòfits no hauran notat res, però els seguidors de Sherlock Holmes (entre els que em trobo) hem sofert un atac de nervis amb el personatge d’Irene Adler més que amb el del propi Holmes, que ja és dir. Irene Adler ha estat l’única dona que ha aconseguit descobrir els plans d’en Holmes. A Escándalo en Bohemia, Irene Adler fuig abans d’ésser atrapada, i li envia una carta a en Holmes explicant-li com l’ha descobert. A partir d’aquell moment, i donada la dificultat de desemmascarar a en Holmes, cosa que ell mateix n’és conscient, Irene Adler es convertirà en “LA mujer” per a ell, un misogin acabat. La seva relació amb ella és de respecte i admiració. Res sexual i amorós. Tot el contrari del que es presenta al film. L’única dona interessant a l’alçada del detectiu i en Guy Ritchie destrossa el personatge, el fa miques i el dóna com a menjar als gossos. Així de clar. Ja que s’han inventat un dolent que no surt als llibres, podrien haver-se inventat un altre personatge femení i deixar la pobre Irene Adler en pau. A la pel·lícula la presenten com una busca-homes escurabutxaques, mentre que al llibre és una dama de dalt a baix… En fi.

La química entre Robert Downey Jr. i Rachel McAdams és nula i el personatge d’ella només serveix per introduir la nèmesis del detectiu, el professor Moriarty. Si Irene Adler no sortís, tot romandria igual.

Molt al contrari, en Watson és un dels millors encerts de la història. Trecant l’estereotip d’home grassonet i una mica soca és més proper al personatge que va crear Conan Doyle que qualsevol altre. Enhorabona per arriscar-se amb ell.

Per anar acabant, només dir que les interpretacions són més que correctes i que en moltes ocasions salven el film de ser un absolut guirigall. En Guy Ritchie va encertar escollint els actors, i suposo que l’estudi també escollint-lo a ell per dirigir si el que volien fer era guanyar diners per sobre de tot. És com veure ‘Snatch, cerdos i diamantes’, però més light, amb bastons, barrets i rellotges de butxaca. Molt ‘video-clipero’ tot plegat.

És entretinguda? Sí. Molt. Potser a vegades el millor que podem fer es desconnectar el cervell i gaudir de jocs de miralls com aquest.

La felicitat és efímera i sembla que la tristesa i la resignació acostumen a guanyar la batalla. Mantenir la família unida és un repte complicat, però l’amor ha de prevaler per sobre de tot. Max plora, els monstres ploren i nosaltres plorem també. Aquest podria ser el resum del lúgubre conte -adaptació del llibre infantil nord-americà ‘Where the wild things are’ (1963), de Maurice Sendak-: ensenyar als nens sobre la tristesa. No és un relat feliç, tot i viure moments bells, i l’estrena del film durant aquestes dates nadalenques confon i em fan pensar en si, realment, les distribuïdores veuen les pel·lícules abans d’estrenar-les.

Max viu amb la seva mare, divorciada del seu pare, i la seva germana. És un nen amb molta imaginació, i sol passar temps sense companyia, car la seva mare està molt ocupada treballant per treure’ls endavant; la seva germana és una adolescent, que com tots els d’aquesta edat, només pensa en les seves coses. Una nit, en Max es baralla amb la seva mare i fuig de casa. Conduint una petita barca, arribarà a una misteriosa illa. Allà hi viu una petita comunitat de monstres que volen un rei que els ajudi a superar la immensa tristesa amb la que viuen.

El director, Spike Jonze, ha esperat set anys per a fer la seva reaparició. Considerat com un creador indie, en les seves anteriors pel·lícules (‘Cómo ser John Malkovich’, ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’) ja despuntava amb un univers molt personal però accessible a tothom. Acostumat a treballs gens fàcils, Jonze imprimeix en aquest film una patina de desencant i melancolia, constant en les seves altres produccions. Tot i portar a la gran pantalla amb molta cura i encant aquest conte, Jonze té un passat com a director de videoclips, i si en altres treballs seus ho havia aconseguit amagar, aquí sembla que dóna a conèixer aquesta faceta més del que seria acceptable, amb una banda sonora massa carregada de cançons indies. Malgrat tot, el director demostra una profunda sensibilitat al narrar la historia.

El nen, en Max (Max Records), el protagonista absolut, almenys humà, és un personatge difícil. Les seves reaccions són desmesuradament infantils –i de malcriat- tenint en compte al públic al que va dirigit el film, més aviat adult. La mare (Catherine Keener), apareix només al principi i al final, però l’actriu, que ja havia treballat amb Jonze a ‘Cómo ser John Malkovich’, sap imprimir al seu efímer personatge la força necessària que necessita dins la història i per a que entenguem el pes que té dins la vida d’en Max. Com a curiositat cal dir que les veus dels monstres són d’actors com James Gandolfini, Forest Whitaker, Catherine O’Hara i Chris Cooper.

‘Dónde viven los monstruos’ és un film difícil de catalogar i de digerir. Les idees preconcebudes no ajudaran a entendre’l; tot és molt més del que sembla. Tot i que el resultat és més que notable, hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar i que és complicat d’explicar. Hi ha una barrera entre l’espectador i l’univers d’en Max difícil de traspassar, ja sigui pel món fictici, l’acumulació d’emocions, o el final, més obert que tancat, més amarg que dolç.

El director Woody Allen construeix una història que gira al voltant dels tòpics que sempre ha desenvolupat en els seus treballs: la mort, el sexe, les relacions, els canvis i les transicions. Potser la història ens deixa una certa sensació de dejà vu, però es que hem d’entendre que Woody Allen sempre ha fet la mateixa pel·lícula, des del principi de la seva carrera, amb personatges i de maneres diferents, però els seus referents i neurosis sempre hi han estat presents. El segell del cineasta està imprès a tot arreu, fins i tot en el personatge principal, que es converteix en una ombra obscura, un alter ego malvat, de la personalitat d’en Woody Allen: neuròtic i maniàtic, però segur de sí mateix, malcarat, despectiu i amb una forta tendència a considerar-se força millor que els altres.

Es difícil saber fins a quin punt en Boris Yellnikov difereix molt o poc de l’actor que l’interpreta, Larry David, guionista i creador de l’exitosa sèrie ‘Seinfeld’ i, actualment, artífex de ‘Curb your enthusiasm’ – mal traduïda aquí com ‘El show de Larry David’-. No crec, i això és una gran hipòtesis i opinió personal, que el Larry David persona sigui tan… Woody Allen, però sí crec en la similitud entre ell i el personatge en quant a la força amb la que expressa les seves conviccions i, perquè no dir-ho, en una personalitat una mica pagada de sí mateixa. És a dir, que dubto molt que Larry David tingués gaires problemes en interpretar a Boris Yellnikov.

Com totes les pel·lícules de Woody Allen, aquesta també n’és una d’aquelles que se’n diuen de personatges i, la veritat, és que cap dels que apareixen té desperdici. La noia jove és un cop d’aire fresc tant en la vida de Yellnikov com en tot el film. La seva mare (Patricia Clarkson) i el seu pare (Ed Begley Jr.) fan perdre a Boris tot el protagonisme que podia haver desenvolupat. La química entre tots ells és innegable. Potser el personatge del noi jove – i no diré res més per no spoilejar- és el que està pitjor construït, però tampoc aporta gaire cosa al film i no ens preocupa.

Rodada en ambients comuns, sobretot pel director, ‘Si la cosa funciona’ funciona de veritat. Potser no és el millor Woody Allen, aquell mal anomenat “dels bons temps”, però aquest film ens fa tornar a creure en el cineasta i en les seves històries, tan característiques i pròpies. Brindem per ell amb un bon manhattan.

‘Los límites del control’ comença amb un home (Isaach de Bankolé) –rígid, inexpressiu, però hipnotitzant- que sabem que té un missió. No sabem quina, ni per a qui treballa, si es que treballa per algú. Només sabem que el seu objectiu és un secret. Aquest home sense nom s’anirà trobant amb personatges –qui són, què volen, per què, existeixen?- que el condueixen cap al seu destí. Les trobades es duen a terme a llocs comuns, gens inspiradors, fins i tot insípids, avorrits, però, alhora, semblen formar part d’un somni irrepetible, gràcies, entre d’altres, als acords de la guitarra de Jarmusch i les cançons de grup japonès Boris. Un home amb un violí (Luis Tosar) li parla sobre música, una dona nua (Paz de las Huertas) li parla sobre sexe, una dona rossa (Tilda Swinton) li parla sobre cinema, un home amb una guitarra (John Hurt) diserta sobre els falsos bohemis, un mexicà (Gael García Bernal) li parla sobre els límits entre els miratges i la realitat.

“No habla usted español, ¿verdad?”, amb aquesta frase comencen totes les converses, més aviat monòlegs, d’aquests personatges. L’acció, com es pot deduir de la frase iniciàtica, doncs, passa a Espanya, a cavall entre Madrid, Sevilla y Almería. Un viatge mental i físic, que comença als lavabos d’un aeroport i acaba al mateix lloc.

La missió, no el trajecte, això, l’intent de descobrir què ha de fer, no és més que un McGuffin de cinema noir, perquè l’objecte realment interessant, si se’n pot dir així, és el viatge, la reflexió, la imatge per la imatge, la poesia per la poesia.

Una delicatessen classificable només sota el seu propi gènere, de gust estrany, encisador, com un mag, com un encantador de serps.