Deixant de banda el que preocupa a la premsa generalista de les festes de gràcia - decoració dels carrers, l’horari nocturn de la festa o l’ampliació de cobertura del metro (que no dels FGC, vaja) - ens endinsem en el programa de la quarta edició del Festigàbal que combina bandes d’aquí i imprescindibles en el repertori d’aquest estiu com són els ‘Manel’, ‘El petit de Cal Eril’ o ‘The New Raemon’ amb grups més discrets com els vilanovins i rockers ‘Biscuit’ o ‘Tostadas’, madrilenys i força instrumentals, molt culinari tot plegat. Els peixos grossos (a part de ‘Manel’ i ‘The New Raemon’) són la combinació perfecta de ‘Stanley Brinks’ i ‘Freschard’.

La història d'aquests últims és curiosa, Brinks és la nova identitat de André Herman Düne, membre del trio original del felicià ‘Hernman Düne’ (ho va deixar després del disc Giant, al 2006). Les seves cançons estan a mig camí entre el jazz, el blues, el soul i el folk. Música americana i assoleiada on predomina la guitarra acústica i el saxo. Resulta entranyable com es van conèixer aquests dos ‘sentimentaloides’ de guitarra en mà i veu melosa. Ella (Freschard), una francesa criada en un granja del sud, es va mudar a París als 18 anys on va treballar de cambrera en un bar, sospitem que bastant bohemi, on André Herman Düne o Stanley Brinks (com vulgueu) freqüentava. El client li va escriure algunes cançons a la cambrera, i des de aleshores fins avui: tres disc al carrer (Alien Duck, Click, Click i Moonstone), bé dir ‘al carrer’ és una analogia perquè només es poden comprar en els seus concerts.

Els brillants i locals ‘The new raemon’ compartiran escenari amb ‘Ainara Legardon’, que tot i no ser gaire coneguda, fa molts anys que treballa als escenaris independents, des d’on ha rebut molt bones crítiques. Pels que no la coneixeu, aquesta madrilenya canta entre folk i rock amb un aire intimista que la fa molt interessant, el seu color de veu té un retirada a la de Leonor Watling (Marlango) i ara està preparant el seu tercer – i més esperat- disc. I una banda que ens crida especialment l’atenció i tocarà amb aquest dos grups és ‘Entartete Kunst’, una composició de Barcelona que és el viu record del mítics Joy Division. Fins i tot el nom – d’origen nazi, “Entartete Kunst” era una expressió usada pels nazis per referint-se a “l’art degenerat”- és una reminiscència clara dels de Ian Curtis. No cal dir que es pop canyero que promet fer molt soroll.

‘Manel’ comencen a fer-se una mica pesats, és d'agrair que tornin a la ciutat i més al barri de Gràcia, cal dir que són un clar reclam per a què el Festiàbal guanyi adeptes, però patim per si Manel mor d’èxit la pròxima tardor, esperem que no. En qualsevol cas, les seves companyes d’escenari per aquestes festes són ‘Me and the bees’, tres joves modernes i amb talent que es dediquen a fer pop clàssic i fresc, tot un descobriment.

1. No hay por qué sufrir tanto por amor
2. Por mirar
3. Tema inèdit “y es que el camino es muy oscuro y tan estrecho...”
4. Cançó de bressol
5. Ton pare no té nas, pel Petit de Cal Eril
6. Y no voy a darte más
7. Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos
8. Quise la revolución
9. Por un momento de placer (nova)
10. Hablar sana (no inclosa en cap treball)
11. Loquero (nova)
12. Mil millones de veces (inclosa al EP)
13. Mientras yo entro por la puerta (inclosa al EP)
14. Evitarte para conservarte
15. Dona entrangera
16. Cocina sin comida (nova)
17. Por si a caso
18. (la cançó que esbufega)
19. Improvització
20. No hay un lugar mejor para envejecer (nova)

El jardí de Can Torres, amb aforament limitat, va acollir a una combinació loquaç i equilibrada fruit de la veu de Ramón Rodiguez (Madee i Ghols’s’Glost’s), Marc Prats (Madee), Ricky Falkner, Ricky Lavado (Standstill) i Pablo Garrido (Sanpedro) i amb la col·laboració puntual de Dani Vega de Mishima, tots plegats van brodar un concert interpretat amb estima i optimisme. Les primeres notes eren les de Saben aquell que diu que obria la seqüència de cançons “cursis i depriments” tal i com va dir el líder de la banda, tot i que amb lletres molt potents i carregades de sentiments amb les que és fàcil identificar-se. Així doncs Rodriguez combina ironia i melancolia a mesures perfectes per resultar cançons rodones. El grup ens va avançar una cançó del proper disc que promet més el celebradíssim A propósito de Garfukel (Cydonia, 2008). Segell que dirigeix el mateix Rodriguez desde 2002; sembla que tot el que toca aquest barceloní es projecta amb talent i èxit. Després de The New Raemon és natural mostrar-se escèptics amb els demés actuacions i no sé si va ser perquè Élena és aigualida o perquè ja veníem predisposats a no entrar en el seu joc però el seu concert va ser pobre i sense força. La veu femenina de Factodelafe y las flores azules llueix amb més intensitat el rap fluix i amable que les cançons lànguides i minimalistes del seu únic treball Un café, setanta matins (Warner, 2009).

I canviant de registre anem a parar al univers gamberro de Joe Crepúsculo. Malgrat tingui algunes cançons potents i que podrien ser perfectament “hits de l’estiu” la veu dels Taràntula no té bon directe. La pega principal és el seu timbre ancià i el poc vigor que mostra en les actuacions, podria haver-li tret molt més suc a La Canción de tu vida; malgrat tot, la seva decadència pot resultar fins i tot atractiva. Després del esperpèntic Joe arribava la llum amb els Manel. Els barcelonins no decepcionen mai, sempre embolcallant les seves perles de cançons amb petites anècdotes del imaginari dels Manel. Alguns l’han classificat com el millor concert del Pop Arb, d’altres el millor de la banda, jo no m’atreviria a tant però està clar que Els millors professors europeus triomfa més que la cocacola.

A part de novetats, el Poparb també convida a velles glòries com Miqui Puig que ha demostrat que està en plena forma amb el Conjunto Electrico. A més d’algunes versions com l’Accés 14 de Mishima (a qui per cert va dedicar a David Carabén que voltava pel recinte) també va cantar nombroses cançons del seu últim disc Impar (2008).

La nit quedava a càrrec dels Two Dead Cats o altrament coneguts com el descobriment del PopArb 2009: Rock salvatge i bona presència a l’escenari, lletres en angles i predisposició del grup.( Felicitats!)

I el premi a rocker per excel·lència d’aquesta edició se’l endu...Mazoni! El noi de la Bisbal va demostrar dissabte a la nit que no és un fenomen passatger, amb el seu últim treball Euforia 5 – Esperança 0 (Bankrobber, 2009) on hi ha més presència de guitarres electròniques en comparació amb els quatre anteriors treballs va deixar bocabadat a tots els presents emulant una vertadera estrella del rock.

Arbúcies, no et podem demanar més, bé, si haguessis tingut mar...