http://blogs.admira.cat// Blog Enric Carbonell Wed, 07 Apr 2010 14:45:00 +0200 ca <![CDATA[Buscant la felicitat més enllà dels cotxes d’alta gama]]> Wed, 07 Apr 2010 14:45:00 +0200 Després de tants informatius, reportatges, entrevistes i tertúlies de radio, ja a quasi ningú escapa que entre els principals factors que han donat peu a la crisis destaquen els alts preus de les matèries primes, la sobrevaloració del producte, una elevada inflació hipotecaria, així com una crisis crediticia, hipotecaria i de confiança dels mercats.


La crisis financera internacional ha deixat clar que s'havia infravalorat el potencial desestabilitzador dels mercats financers i s'havia projectat una excessiva confiança en la capacitat reguladora dels mateixos. Moleste a qui moleste o beneficie a qui beneficie és obvi que la crisis ha de plantejar un profund debat sobre les deficiències del sistema del que tant ens vanagloriàvem fins al moment.
Tot i això, no hem de mirar únicament cap a les deficiències en matèria econòmica, també hem de donar la importància que mereixen a les deficiències socials i en aquestes últimes els ciutadans no podem mirar cap als banquers, ni cap als polítics, ens hem de mirar a nosaltres mateixos. Podem ser feliços sense tenir l'últim model d'esportives o conduint un cotxe que s'adeqüe a les nostres necessitats?  
El sociòleg Thornstein Veblen en la seva Teoría sobre la clase ociosa destaca la necessitat, cada cop major, dels sers humans per acumular possessions en funció de les quals es valorarà la persona. Ens hem acostumat a envejar i desitjar el que té l’altre i ens hem creat noves necessitats sense les quals ens costa ser feliços.  
 
Segurament, el dia que a un nen li pregunten que vol ser de major i conteste “bona persona”  aquest mon anirà per millor camí. Lluís Llach.
 
]]> <![CDATA[And the Nobel goes to…]]> Mon, 12 Oct 2009 00:00:00 +0200 -Antoni. Digues un dels últims guanyadors del premi Nobel de la Pau.

-Jo?

-Si tu, desperta Antoni que la classe ja fa trenta minuts que ha començat.

- Mmmm…

Aleshores el cap d’Antoni va començar a tractar de recordar alguna de les classes en les que ell estava segur que li havien comentat alguna cosa. Antoni no sap la repercussió del Premi, el que si que sap és que ha escoltat als seus pares debatre sobre els guardonats. El cap d’Antoni seguia pegant voltes intentant recordar algun guanyador, tan sols un, no podia ser tan difícil, la seva mestra no li demanava més. De sobte li va venir a la ment el professor d’Ètica que a 4rt d’ESO li va parlar sobre els drets humans i la pau. Recordava que el seu mestre els va explicar que hi havien persones que empleaven tota la seva vida en aconseguir que poblacions marginades i oblidades puguen viure en unes condicions de vida més dignes. Antoni sabia que si seguia recordant una de les classes del seu professor d’Ètica acabaria trobant un nom que a ben segur s’hauria emportat tal guardó.

-Antoni, vinga que no tenim tot el dia!

-Si mestra, ho tinc a la punta de la llengua.

-Bé, mentrestant Antoni tracta de recordar algun nom explicaré que és Nobel de la Pau i perquè té tanta importància.

Aleshores, la mestra exposà als seus alumnes que el Premi Nobel és el més prestigiós dels premis que pot rebre un intelectual. Els encarregats d’atorgar tal guardó, el Comité Nobel Noruec, convida cada tardor a molts experts de tot el mon per a presentar les seves nominacions. A partir de les nominacions el Comité es reuneix no poques vegades per tractar de premiar a aquella persona que haja tingut una llavor exemplar en la seva lluita per la pau.

-Així vinga, Antoni pensa en alguna persona que haja contribuït a la pau.

-Si mestra, ja ho sé!

-Molt bé, doncs digues el nom

- Gandhi, mestra, Gandhi ha estat Nobel de la Pau, tot i que l’any no el recorde molt bé…

Un rebombori a classe després de la resposta descobria veus a favor i algunes poques en contra de la resposta d’Antoni. Únicament una persona havia quedat immòbil: la mestra. Com li explicava als seus alumnes que Gandhi no ha estat mai Premi Nobel de la Pau? Aleshores aprofitant el desconcert de la classe la mestra es posà a pensar en personatges que amb la importància de Gandhi si hagen rebut el Nobel.

El timbre va despertar dels seus pensaments a la professora, era l’hora del pati.

]]> <![CDATA[Idiotés!]]> Tue, 22 Sep 2009 18:00:00 +0200 Respectant totes les diferencies i amb la prudència de saber com d’agosserat és fer una comparació amb tants segles de diferència, afirme que abunden els idiotes. I es que si utilitzem aquest mot tal i com ho feien els grecs, arribem a aquesta conclusió. La polis grega en quant a organització de l’activitat pública és un model del que es poden extraure lliçons molt valides.
Fent un paral·lelisme amb l’esfera local, els veïns d’una localitat es preocuparan pels assumptes que a tots interessen per a contribuir a una millor convivència. Així de senzill. “El bon funcionament del meu poble repercutirà en el benestar de la meva família”, un raonament molt lògic que no té massa èxit.
En canvi el que està de moda es més be el contrari. Assabentar-se del que ocorre, preguntar, escoltar, reforçar, debatre, manifestar-se, escoltar, es a dir, participar pareix ser una feina massa dura únicament a l’abast d’aquells que esperen traure algo a canvi. Els idiotes creixen com una plaga, que corre el risc de convertir-se en pandèmia i acabar matant la ja debilitada democràcia.
Contagiar-se dels idiotes, és cada cop més fàcil. Els polítics ens intenten vendre que no exiteix el gris, que les coses son blanques o negres, que estas amb ells o contra ells. El seu objectiu és que s’empassem tots els inputs ideats pels seus grups de comunicació i si hi ha sort i algun ens toca de prop, aleshores que els jurem amor etern. Tornant a l’antiguitat, hem de deixar de lloc els polítics seguidors de Quinto, germà de Cicerón, autor del Brevario de campaña electoral, una carta en la que tal i com és ja costum, aquest explicava com enganyar al poble per tal de guanyar les eleccions. Com veiem, açò no ve d’ara.
La política actual pareix ser l’únic àmbit en el que la competició de diverses parts per tal de vendre un producte o servei no repercuteix positivament en el consumidor. L’elector té la sensació de trobar-se davant d’un monopoli.
Tot i això, soc dels que pense que el remei ha de vindre dels polítics; i els corresponents grups de comunicació, son ells els que ens han de subministrar l’antibiótic contra la plaga d’idiotes. Els mecanismes d’accoutability han de tornar a ser peça clau en els idearis dels polítics. El rendiment de comptes és necessari per tal de que els ciutadans recuperen la confiança en la política i que, com en la polis grega, únicament siguen una minoria els idiotes. La participació dels ciutadans en la vida pública farà que els polítics es posen les piles.
La democracia té molts errors, moltes traves, i moltes imperfeccions però "La democracia és el pitjor sistema polític; amb excepció de tots els altres que s’han intentat". Sir Wiston Churcill.
]]> <![CDATA[Manuel Zelaya i la força de les constitucions]]> Mon, 03 Aug 2009 18:30:00 +0200 Al llarg dels últims dies moltes son les noticies, reportatges o articles d’opinió que s’han escrit sobre el cas hondureny, però en cap moment s’ha fet un anàlisi més enllà de la descripció dels fets. Considere que per entendre o poder parlar amb arguments sobre el que ha succeït és impossible fer-ho des d’una òptica euro-centrista donat que les conclusions poden ser molt distintes depenent del caire ideològic i molt allunyades de la realitat.

A més a més, i per a fer més palesa si cap, aquesta dificultat d’anàlisis el cas concret del president Zelaya és un tant estrany. Hem de recordar que Zelaya es presentà per un partit de dretes o centredreta, i posteriorment va fer un tomb polític que el portà a alinear-se amb una ideologia o forma de fer en creixement al continent. El moment clau en el que cristalitzà de forma més clara aquest gir és l’entrada en el ALBA, organització formada per països com Cuba, Venezuela o Bolivia. Postura impensable a Tegucigalpa en el moment que Zelaya es feu amb el poder al gener de 2006.

Respecte al tema que ens ocupa: la proposta de Zelaya i la seva posterior expulsió del país, la complexitat del anàlisis és notable, si tractem de buscar explicacions constitucionals.

L’objectiu del president, Manuel Zelaya, no era altre que reformar la Constitució per a poder ser reelegit president del país donat que fins al moment la màxima carta legal hondurenya ho impedeix. Així ho podem llegir al article 4 “La alternabilidad en el ejercicio de la Presidencia de la República es obligatoria”.

Ara bé, la forma en que es plantetge la proposta de reforma constitucional ens portarà a seguir un camí o altre en el dret constitucional hondureny. No obstant, la Constitució del país americà plantetja moltes traves a qualsevol modificació d’aquest tipus i la via d’abordar una proposta, que és totalment coherent, és difícil que no siga declarada inconstitucional.

Si el que el president pretén és abordar una reforma constitucional la Constitució en el seu article 374 expresa que ”No podrán reformarse, en ningún caso (…) los artículos constitucionales que se refieren a la forma de gobierno, al territorio nacional, al período presidencial, a la prohibición para ser nuevamente Presidente de la República, el ciudadano que lo haya desempeñado bajo cualquier título y el referente a quienes no pueden ser Presidentes de la República por el período subsiguiente.”

A més a més, si Manuel Zelaya intentava realitzar un referèndum per tal de consultar als seus ciutadans l’opció de reformar la obligada alternança presidencial, la Constitució veta la realització de referéndums que versen sobre la modificació de l’article 374, esmentat anteriorment.

Pel que fa a una de les accions que més interés ha despertat per part dels mitjans de comunicació d’arreu del mon, el paper que han jugat les forces armades del país, encontrem l’article 272 el qual, sorprenentment, legitima al cos armat per a intervindre. L’article esmentat espresa que “las Fuerzas Armadas de Honduras, son una Institución Nacional de carácter permanente, esencialmente profesional, apolítica, obediente y no deliberante. Se constituyen para defender la integridad territorial y la soberanía de la República, mantener la paz, el orden público y el imperio de la Constitución, los principios de libre sufragio y la alternabilidad en el ejercicio de la Presidencia de la República”

Més enllà del mètode que haja seguit Manuel Zelaya: un referèndum per a començar una reforma constitucional, una reforma constitucional directa o convocar l’opinió del poble per a la realització d’un poder constituent, la proposta no ha de sonar estranya. Per molt que s’haja intentat dimonitzar, i tot i que pot ser que constitucionalment siga inviable seguint el dret constitucional Hondureny, el que Zelaya proposa no es altra cosa que un dret que recull la Constitució Espanyola entre d’altres. Es a dir, que si els electors estan contents amb el seu president que aquest puga ser reelegit, així ha sigut en el cas de Felipe Gonzalez, Jose Maria Aznar i Jose Luis Rodriguez Zapatero.

El que en aquest text tractem de debatre és si son els ciutadans els que s’han d’adaptar als textos legals, o son els textos legals els que podent quedar obsolets s’han de revisar. La Constitució d'Hondures data del 1982 i tant el país com la regió sudamericana han sofert canvis en tots els camps des d’aleshores. Han de ser els textos legals inflexibles als canvis i han de perdudar en el temps? Queda clar que una excessiva flexibilitat de les constitucions podria contribuir a una certa inestabilitat política i social. Però una vegada més i en aquest cas també: tot té un mig i dos vores…

]]> <![CDATA[Jo també vull regals...]]> Thu, 23 Jul 2009 16:15:00 +0200

Rectifique el que deia de petit, ara afirme amb la ingenuïtat dels 10 anys i l'experiència dels 21 que de major vull ser polític. I es que a mesura que es destapa la trama Gurtel descobrim que cada cop més polítics han rebut regals suposadament a canvi de res. Que tindràn per a rebre regals de forma desinteressada? Jo últimament ja ni per als aniversaris.

Pareix clar que per a qualsevol persona que segueix l'actualitat política i sabent com es fan les coses a aquest Estat i el que és més important com s'han fet al llarg de la historia, el cas Gurtel no és més que l'herència de cacicades que formen ja part del folklore espanyol. El poder corromp i molt. Possiblement, el meu president, el senyor Francisco Camps, haja rebut des de que és President o durant la seva etapa prèvia de Conseller regals, els del bigotes segur que no son els primers. No és l'únic, tot i que no és excusa. Quina sort!

Més enllà del cas Gurtel, sense treure la importància que té, existeixen altres casos tant a la península com a la resta d'Europa: les dietes dels polítics britànics o les festes de Berlusconi a la seva caseta de Cerdenya patrocinades per tots els italians, entre d’altres. Tots aquests casos son senyals d'alarma d'una democràcia ferida, una democràcia que necessita, tal i com ho fan altres camps, adaptar-se als nous temps. Es significant que quan teclegem al Google “escàndol polític” ens apareguen en 0’44 segons 893.000 entrades. Anar a votar un cop cada 4 anys és tot el que podem fer per la democràcia? És el nostre únic deure? Els ciutadans també tenim la nostra part de culpa en la deixadesa democràtica. La política necessita un canvi de look, una operació i no sols d'estètica i algú haurà de pagar-la.

Des de l'eurocentrisme critiquem els governs populistes i les dèbils democràcies sudamenricanes o dels països de l'Est, però davant els nostres nassos veiem com a Europa els ciutadans recolzem a polítics amb conductes no gaire democràtiques. Ens estem perillosament acostumant a que la opinió pública accepte els escàndols que protagonitzen polítics, tant d'un color com d'altre, i que no tinga cap repercussió significativa electoral.

La democràcia no ha de ser aliena al postmodernisme i tots els canvis a nivell tecnològic, social, econòmic etc. Es per aixo que els seus actors principals, els polítics, també han de possar-se el vestit, regalat o pagat, però és necessari que siga transparent i accessible.

]]>